Patrimoni natural de Catalunya

En repòs

2011-10-27T23:11:00.000+02:00

Les quietes aigües del riu Ter aigües avall de Susqueda confereixen a aquest bloc de roca blanquinosa l'aspecte d'un solitari iceberg a la deriva en un mar en calma total.

Fa mesos que aquest fotobloc es manté inactiu, suposo que a hores d'ara ja us n'haureu adonat. El ritme de vida modern té aquestes coses: hi ha èpoques durant les quals es pot disposar de temps -aquell bé intangible tan preuat i tan escàs- per fer el que més agrada i que fa disfrutar, mentre que en altres períodes cal tocar de peus a terra, anar per feina, dedicar-se a allò productiu. Podríem dir que darrerament estic en aquesta segona etapa. No és que el bloc estigui abandonat, ni que me n'hagi oblidat. Simplement, està esperant millors èpoques. Més o menys com aquest pedrot al mig del riu. Ja arribarà el moment de fer front a la riuada, de donar el millor de sí mateix per sortir triomfant de l'embat de l'aigua. Mentrestant, serveix de pedestal a ocells aqüàtics que hi deixen la seva petja. De moment, estem en repòs.

Geolodia 2011

2011-05-04T00:01:00.001+02:00

S'Agaró: de les profunditats de la Terra a la vora del mar

El diumenge 8 de maig, tindrà lloc un itinerari geològic pel Camí de Ronda de S’Agaró. El Geolodia és una activitat gratuïta, guiada per geòlegs, que permet que els assistents descobreixin aspectes dels minerals, les roques i les formes del paisatge.

Què és un Geolodia?

Un “Geolodia” és una festa de la divulgació de les Ciències de la Terra a través d'una de les seves facetes més atractives: una sortida de camp guiada per geòlegs. El Geolodia és una activitat adreçada un públic de totes les edats, totalment gratuïta. Es realitza en llocs interessants pel seu entorn geològic, i es proporciona una informació a nivell divulgatiu. Permet veure aquests llocs amb "ulls geològics", i descobrir alguns aspectes dels minerals, les roques i les formes del paisatge la Terra del nostre territori. És, també, una manera de sensibilitzar la població sobre la importància i necessitat de protegir el nostre patrimoni geològic.

L'origen dels “Geolodies”

En els darrers anys s'han celebrat Geolodies arreu de l’estat. L'origen d'aquesta iniciativa se situa a la província de Terol, on l'any 2005 des de l'Instituto de Estudios Turolenses, geòlegs aragonesos van iniciar la celebració dels Geolodies. A poc a poc, es van sumar altres províncies a aquesta iniciativa, i l’any 2009 van tenir lloc Geolodies a Segòvia, València, Guadalajara, Terol, Saragossa, Osca i Alacant, essent una iniciativa recolzada per la Sociedad Geológica de España (SGE), l'Associació Espanyola per a l'Ensenyament de les Ciències de la Terra (AEPECT), així com l'Instituto Geológico y Minero de España (IGME) i, a nivell autonòmic, per l’Institut Geològic de Catalunya (IGC).

L’any 2010 es varen celebrar geolodies a 36 províncies espanyoles i hi varen participar més de 5300 persones. A la convocatòria del 2011 s’ha consolidat la proposta i s’han organitzat activitats a cadascuna de les 50 províncies que integren l’estat.

L’Itinerari geològic pel Camí de ronda de S’Agaró

El Camí de Ronda de s’Agaró és un viarany que, a peu pla, ressegueix el curs del litoral rocallós que s’estén entre les platges de Sant Pol i de Sa Conca. És un paratge privilegiat de la Costa Brava central on la geologia granítica atorga al paisatge una fesomia especial. La facilitat d’accés als afloraments rocosos situats arran de mar, la manca de vegetació i de cobertora edàfica i la diversitat litològica fan d’aquest passeig un indret molt interessant per a la didàctica de la geologia. Hom hi pot identificar diferents tipus de roques ígnies, veure les relacions existents entre elles i contemplar les formes que el mar i altres processos geològics externs han modelat al seu damunt. L’itinerari que es proposa s’estructura en 5 parades escollides entre els indrets més representatius del recorregut. Per participar del Geolodia s’organitzaran grups d’unes 15 o 20 persones que recorreran plegats el camí de ronda, des del Racó de S’Agaró fins la platja de Sa Conca. A cadascuna de les parades hi haurà diversos monitors que explicaran els aspectes més rellevants que es poden observar. La tornada es realitzarà per l’interior de la urbanització de S’Agaró (15 minuts).

Informació

Per participar-hi és obligatòria la inscripció en el mateix punt de sortida.

Es recomana portar aigua, barret i protecció solar.

Horari: de 9:30 a 13:00

Punt de trobada: Entrada de la urbanització de S’Agaró (Castell-Platja d’Aro-S’Agaró, Baix Empordà, Girona).

Sortides: cada 15 minuts (en grups de 15/20 persones). Última sortida a les 13:00!

Durada: uns 60 minuts

Preu: activitat gratuïta

Informació: info@geocamb.com

Organitzen: Centre de Geologia i Cartografia Ambiental (GEOCAMB), Universitat de Girona - Asociación Española para la Enseñanza de las Ciencias de la Tierra (AEPECT-Catalunya)

Mostra Geolodia 2011 en un mapa més gran

Tuc de Molières (1)

2011-04-18T22:16:00.002+02:00

Del Túnel de Vielha al Refugi Molières

Vorejant un dels estanys glacials del circ de Molières, un excursionista queda empetitit davant la grandiositat de l'alta muntanya aranesa.

A l'estiu som molts els que ens agrada caminar per valls i cims pirinencs. Aprofitant períodes de vacances o bé un calendari laboral més flexible, i amb l'excusa de la bonança meteorològica i els dies llargs, qui més qui menys intenta trobar un forat a l'agenda per a fer una escapada muntanyera. Amb un bon amic, ja fa anys que entre les obligacions familiars i professionals, procurem fer un forat a l'agenda per escapar-nos a coronar algun pic emblemàtic, d'aquells que sempre figuren en les llistes imaginàries d'"aquí hi he d'anar algun dia". Tots en tenim una, de llista així; la meva és, sobretot, de muntanyes. Mentre es pugui, que així sigui. L'estiu del 2010 va costar, però finalment va poder ser.

A la pleta de Molières, els expedicionaris a punt de marxa.

Si heu passat mai en cotxe pel túnel de Vielha, potser abans d'entrar-hi en direcció nord, haureu vist fugaçment la llarga vall que s'enfila cap a l'esquerra. La seva capçalera, de crestes granítiques escarpades, culmina amb el Tuc de Molières (o de Mulleres), el qual amb 3010 m d'alçada, és el sostre de la Vall d'Aran. Des de la boca sud del túnel fins al cim hi ha entre 5 i 6 hores de caminada, i un desnivell de pujada de 1500 m (i els mateixos, de baixada!). Tot i que és una ascensió que es pot fer en un dia, és molt recomanable dividir la pujada en dues jornades, fent nit a un petit refugi lliure que hi ha al costat del primer dels estanys de la part alta de la vall. A part de permetre agafar-s'ho amb més calma, dividint la pujada en dues etapes d'entre dues i tres hores, l'experiència de fer nit a l'alta muntanya i llevar-se amb la sortida del sol, és d'aquelles que val la pena.

Entre fulles de faig, allà dalt, molt amunt, s'entreveuen uns cims ben orgullosos de la seva solitud.

Caminar menys d'una hora des de l'aparcament del túnel posa a la disposició de qui vulgui aquesta talaia on deixar volar els sentits. De soroll de fons, la remor de l'aigua precipitant-se per una cascada deliciosa.

L'itinerari travessa diferents paisatges de muntanya, tots magnífics: bosc de ribera, prats i pastures multiflorals, fageda amb avet, aiguamolls d'altitud, pineda de pi negre, pedregars i tarteres, lloms granítics polits per l'abrasió glacial, estanys congelats bona part de l'any, grans caos de blocs enormes, crestes rocoses esmolades. Un repertori variadíssim que fa d'allò més estimulant l'excursió. La recompensa per si sola ja és caminar per un entorn excepcional i molt representatiu de l'alta muntanya pirinenca; si a més podem coronar el cim i gaudir de les vistes a vol d'ocell, molt millor. Però això últim ho deixem per un altre post. En aquest arribarem només fins al refugi.

El Plan dera Rasa, on petites surgències formen minúscules àrees lacustres entre els prats.

És bo anar fent petites pauses per recuperar alè; elevar la vista del camí cap al cel té recompenses majestuoses.

Partim de la boca sud del túnel en direcció a ponent, vall amunt, remuntant per prats oberts el curs de la Noguera Ribagorçana, aquí un jove i vigorós riu torrencial. Superat el primer desnivell important que ens ha permès travessar el bosc caducifoli d'afinitat atlàntica de l'aubaga de Molières, amb grans faigs, boix i algun avet, crida l'atenció la gran esplanada del Plan dera Rasa. Aquest replà és un antic llac glacial, avui pràcticament rebler per sediments i colonitzat per la vegetació herbàcia. En aquest ambient humit, la mullera, on el sòl es troba empapat d'aigua i l'herba forma un coixí exponjós, s'hi troben algunes espècies úniques d'un ecosistema extremadament fràgil i que dóna nom a tota la vall i el seu cim. Travessat aquest idíl·lic replà el terreny s'enfila novament en direcció al Gotèr de Molières, una cascada espectacular on l'aigua de fusió de la neu es precipita enmig d'un bon terrabastall per un amfiteatre sublim.

Al Gotèr de Molières l'aigua regalima arreu i tot ho empapa. Una frescor molt agraïda quan el sol d'agost apreta de valent.

Un desnivell que els torrents salven en un instant, però que cal treballar-se per superar si es va cap amunt.

Poc a poc, cadascú al seu ritme, es guanya altitud mentre es passa transicionalment cap a les àrees on l'empremta glacial és la màxima responsable de les formes del paisatge. A la Pleta Naua, els derrubis rocosos, producte d'incomptables allaus i torrentades durant mil·lenis, ens recorden que malgrat l'aparent placidesa que mostra la vall a l'estiu, aquest és un lloc molt actiu des del punt de vista dels processos erosius. Un aspecte a tenir molt en compte si es volen planificar travessies hivernals o primaverals, quan el risc d'allaus és màxim. Per altra banda, aquestes vessants pedregoses d'altitud, assolellades, amb esponerosa herba fresca i aigua abundant, són un entorn ideal per a les marmotes. Aquests simpàtics però tímids rosegadors, reintroduïts als Pirineus fa unes dècades, s'han adaptat la mar de bé a llocs així, i constitueixen un excel·lent indicador del bon estat ecològic del medi. Sentir els seus xisclets d'alerta és fàcil, però veure'ls requereix una bona dosi de paciència, molta discreció i un xic de sort.

L'amplitud de la Pleta Naua.

Marmota adulta...

... i marmota jove.

Tot i que fins a la capçalera de la Pleta Naua hi ha pràcticament dues hores de camí, per assolir el refugi de Molières i els estanys encara cal superar un gran esglaó que, alhora que imponent barrera física, ho és també psicològica. L'hora que pot durar aquest tram cal afrontar-la amb paciència, constància i humilitat. Per a mi i el meu amic, a qui ens agraden les pedres, fou tota una sort equivocar-nos i seguir un corriol secundari que s'apartava del camí principal. Resultà ser més costerut, però la sorpresa agradable va aparèixer en forma d'un aflorament rocós de marbre amb nivells de minerals calcosilicatats, entre els que destacaven grans cristalls dodecaèdrics de granat. Fou una bona excusa aturar-se a fotografiar-los, ja que vam recordar expedicions mineralògiques de joventut.

El desafiant llindar rocós que cal superar per arribar als estanys i el refugi.

Una troballa geològica: roques metamòrfiques farcides de grans cristalls de granat (un silicat amb calci, magnesi, alumini i ferro). Una raresa excepcional.

Detall dels cristalls de granat, alguns de fins a uns quants centímetres de diàmetre.

Passat l'èxtasi mineralògic i represa la marxa, finalment s'arriba a la zona dels estanys, on la geologia del paisatge esdevé encara més espectacular. Quan un recupera l'alè, xoca el paisatge rocós nu, on el llit de granit mostra suaus formes de lloms arrodonits, de superfície polida i estriada, que contrasten amb les esmolades arestes dels cimals. Es trepitja un terreny que ve a ser una instantània del moment final de la darrera glaciació, quan fa uns 15000 anys les potents llengües de gel, que havien estat escolpint les valls durant temps, van acabar sucumbint a l'inevitable procés natural de canvi climàtic. El glaç va afaiçonar amb tanta intensitat aquest paisatge, que des de llavors no hi ha hagut pràcticament res més que petits retocs per part dels torrents i l'acció de les glaçades estacionals. Aquí i allà grans pedres que foren arrencades per la glacera i transportades en el si d'aquesta, donant-li l'enorme poder abrasiu, resten ara abandonades, escampades aleatòriament allà on el glaç va pedre definitivament la seva capacitat de transport d'esbaldregalls.

Formes rocoses prop dels estanys.

El Refugi de Molières és una modesta i petita construcció metàl·lica, molt atrotinada. Però l'amfiteatre de gegants granítics que l'envolten és colossal.

Arribats al refugi, descarregats de motxilles i refrescada la gola, és hora de gaudir de l'espectacle. En funció de l'hora d'arribada es pot aprofitar el que queda de tarda per explorar una mica l'entorn immediat. El refugi queda enlairat a 2400 m, en una petita esplanada damunt el més inferior dels quatre Estanhòts de Molières, i flanquejat per dues grans moles (el Tuc dera Gerbosa, de 2846 m i el Tuc de la Tallada, de 2956 m), dels quals no s'arriba a visualitzar el súmmit. En canvi sí que es veu, molt amunt encara, la imponent paret oriental del Tuc de Molières, objectiu de la jornada següent. Val la pena dedicar estona a mirar, envoltats de silenci, els jocs de color i textura de les muntanyes que ens envolten; a tot arreu es descobreixen detalls, formes estranyes, esquerdes en la roca, clapes d'herba colonitzant indrets inverosímil, tous de neu penjats en sorprenent equilibri. Quan contemplo així, pausadament, remotes arestes, colls i parets d'aparença inaccessible, em pregunto quanta gent deu haver-los trepitjat mai; segur que més d'un racó es manté verge de qualsevol petja humana.

En la llunyania, la línia de cims del massís dels Besiberris. Una família veïna on uns quants dels seus membres superen la barrera mítica dels 3000 m.

Placidesa total i immaculada cristal·linitat en el fosc mirall de les aigües dels Estanhòts de Molieres. Les congestes de neu hi solen durar tot l'any.

La figura humana, tan insignificant aquí dalt, no pot més que callar i observar, davant tal grandiositat.

Poc a poc, a mida que cau el sol d'estiu, les valls pirinenques van caient en l'ombra. Els raigs de llum, progressivament més horitzontals, van jugant capriciosament amb les textures de les roques, amb les irregularitats de crestes i cims, amb els sortints de la muntanya. Primer els estanys del fons, després les vessants pedregoses, finalment les cúspides dels gegants granítics. Tots van entrant a la foscor mentre en la llunyania altres massissos esperen el seu torn, que arribarà en pocs minuts. La nit arriba a l'alta muntanya, el descans és merescut i recomanat. L'endemà el cim espera. Qui el vulgui assolir, s'ho haurà de guanyar.

Piràmides bessones il·luminades per la llum màgica del capvespre: els Tucs del Mig de la Tallada (2778 i 2796 m).

Cara sud del Serrat dera Gerbosa (2699 m), on esperons i contraforts granítics semblen apuntalar un autèntic monument natural.

El Tuc de la Tallada (2956 m) frega la línia màgica dels tres mil. Les crestes que s'enfilen fins al cim són un repte de primer ordre fins i tot per a experts en escalada.

Finalment, la vall de Molières se submergeix poc a poc en la foscor.

Grans panorames (2): Santa Maria d'Oló

2011-01-27T23:51:00.009+01:00

Aturada al mirador del Serrat de Cal Tripeta

L'inconfusible perfil de Montserrat esdevé el primer pol d'atracció visual en arribar dalt d'un turó a Santa Maria d'Oló

La carretera C-25, l'Eix Transversal, comunica les terres gironines amb les lleidatanes passant per les comarques centrals de Catalunya. Des de la seva obertura ha estat un vial vertebrador del territori de primer ordre, facilitant la comunicació entre comarques que abans havien viscut d'esquenes per culpa d'una pèssima xarxa de carreteres. El preu que s'ha hagut de pagar, però, és una gran cicatriu viària de més de 200 km que talla pel dret; són incomptables els ponts, túnels, terraplens i talussos que hi ha entre Girona i Cervera.

L'ampli panorama va de la serralada Prelitoral al Pirineu, travessant la depressió Central catalana

De Vic a Manresa l'Eix transcorre pel Moianès, una subcomarca de muntanya mitjana caracteritzada per nombrosos turons i petites serres boscoses, solcats per gran quantitat de petits rius i torrents, amb camps de conreu i pobles escampats aquí i allà. Si un ve de Vic, en sortir del túnel de Fontfreda comença un tram on la carretera passa per una zona de carena, bastant elevada respecte als voltants, i des d'on s'obre una gran vista panoràmica cap al nord i l'oest, cap als Pirineus i les terres altes d'Osona, el Bages, el Berguedà i el Ripollès. Venint de Manresa també es veu aquesta vista, però de manera més discontínua i dolenta, ja el sentit de circulació i les irregularitats del terreny a la vora de la carretera no hi ajuden.

Un enorme front hivernal de núvols encapota els cims pirinencs i escampa la foscor del capvespre sobre les comarques travessades per l'Eix Transversal

No recordo quantes vegades hi he passat i he intentat fixar-me en aquest paisatge, ja us dic que en són moltes. La conducció deixa ben poc marge per fer el badoc, i entre tràilers, ràdars, corbes i dobles carrils, mai havia pogut contemplar com cal aquelles vistes. Fa poc, però, i aprofitant que tenia temps, em vaig decidir a sortir de l'Eix i buscar un lloc on poder mirar amb calma. I aquest lloc va resultar ser tota una troballa: el mirador del Serrat de Cal Tripeta a Santa Maria d'Oló.

Núvols alts de vent ondulats en travessar la serralada pirinenca, sobre la vertical del massís del Canigó

Per arribar-hi cal deixar l'Eix en les sortides 157 (si es ve de Manresa) o 160 (si es ve de Vic), i seguir les indicacions cap a Santa Maria d'Oló, per la carretera local BP-4313 que va paral·lela a la C-25. Sense arribar a entrar al poble, es troba un carrer que mena cap al veïnat del Raval de Santa Eulàlia, aproximadament al km 21,5 de l'esmentada carretera. Es pot aparcar a la vora del camí, prop d'unes cases. Només cal enfilar-se dalt del turó per algun dels corriols que veurem, i en cinc minuts som a dalt. Agafeu alè: ens espera una vista de 360º.

Icones montserratines des de la distància: el Cavall Bernat, Sant Jeroni i la Paret dels Ecos

Just a sota d'aquest turó escapçat, s'uns modestos 584 metres d'altitud, hi passa l'Eix amb el seu constant tràfic amunt i avall, vehicles de pas llançats a gran velocitat, sense adonar-se de la vista. Aquí, mirar cap a la llunyania ens permet distingir gran part de les muntanyes pirinenques des de l'Alt Urgell fins al Rosselló: els massissos i serres d'Aubenç, Port del Comte, Rasos de Peguera-Ensija, el Catllaràs, el Cadí-Moixeró-Tossa d'Alp, Montgrony, Puigmal-Bastiments, el Taga, Milany, l'Alta Garrotxa, el Canigó... Cap a l'oest la depressió central s'estén fins l'horitzó, per on la serra del Montsec sembla treure el cap. I una silueta inconfusible destaca cap al sud-oest, el massís de Montserrat, referència visual de primeríssima categoria, estratègicament emplaçat en una posició central del país d'acord amb la seva rellevància simbòlica. Cap al sud i l'est el paisatge és un mar de petits turons i serres de perfil suau, el cor del Moianès i les estribacions de les serres Prelitorals per la banda del Vallès.

Reconec que les fotos deixen una mica a desitjar pel que fa a nitidesa. El dia no acompanyava gaire. S'acostava un front de núvols hivernal i cap al nord la serralada pirinenca amb prou feines s'entreveia. A més, el sol ja s'havia post i començava a fosquejar. Els detalls s'anaven difuminant en la distància. Els pobles s'anaven submergint en la penombra. Les referències geogràfiques eren engolides per la foscor. Mal moment per gaudir de l'espectacle panoràmic. Cap problema. El mirador continua allà, preparat per regalar horitzons a qui s'hi acosti. Només és qüestió d'aturar-s'hi en una altra ocasió, oi?

Les Agudes - Turó de l'Home

2010-11-21T13:55:00.023+01:00

Sobre el mar de bosc del Montseny

Les fulles caigudes recobreixen bona part del terra dels boscos del Montseny. Submergir-s'hi és quasi una obligació

El Parc Natural del Montseny és una gran illa de biodiversitat de la nostra regió mediterrània. Les grans alçades que assoleix el massís i la seva proximitat al mar afavoreixen que rebi precipitacions molt abundants i ben repartides al llarg de l'any. De resultes, en una gran part del massís s'hi desenvolupa un clima més propi de l'Europa central i del nord, i els boscos hi assoleixen una plenitud excepcional. La tipologia de vegetació és molt variada i depèn sobretot de l'altitud i de l'orientació de les vessants. Però sigui del tipus que sigui, el bosc és el distintiu omnipresent del Montseny. Forma una mena de mar verd, ondulat segons els nombrosos turons de formes suavitzades però vigoroses, cobrint-ho pràcticament tot al parc natural. L'única excepció són els escassos ambients oberts generats per l'activitat humana, ben pocs, i els erms pedregosos ocupats per matollar i prat subalpí al voltant dels cims, ja per damunt dels 1500 m.

Un oceà forestal envolta els cims del Montseny

Catifa i sostre de fulles en un camí dins el bosc

Qualsevol excursió adreçada als punts més elevats ens regala un viatge fascinant des de les profundes boscúries fins als amplis espais d'horitzó inabastable dels cimals. En aquesta ocasió us proposo pujar a Les Agudes (1706 m) i el Turó de l'Home (1707 m), les dues fites culminants del massís, que tot i estar situades molt a prop l'una de l'altre tenen les seves pròpies particularitats. La ruta il·lustrada és la que puja pels Castellets de les Agudes i recorre tota la carena entre els dos cims. És, podríem dir, la ruta més "alpina" que es pot fer al Montseny. Això és pel fet que la zona dels Castellets (un conjunt de prominents torres rocoses de granit) ofereix una sèrie de passos bastant aeris, espectaculars, que no revesteixen massa dificultat en condicions de bon temps però que poden ser molt perillosos amb neu o glaç. No cal oblidar que la muntanya, per amable que sembli, sempre pot comportar riscos i s'hi ha d'anar preparat i conscient de les pròpies limitacions. De totes maneres, és una ascensió molt recomanable i que es pot fer durant pràcticament tot l'any si la meteorologia acompanya.

Imatge estival de la fageda

L'esvelta piràmide de les Agudes treu el cap per damunt del bosc

Per pujar a les Agudes pels Castellets un bon punt de partida és l'aparcament de Les Ferreres (o Sesferreres, en la versió salada original del terme), una esplanada a peu de la carretera BV-5114 entre Santa Fe i Sant Marçal del Montseny. Només creuar la carretera s'endevina un corriol que en un tres i no res s'endinsa en el bosc, una magnífica fageda que de cop ens transporta al centre d'Europa. Tot guanyant alçada es transita per racons màgics propis de contes de follets, amb les fulles caigudes com a catifa omnipresent. Es travessen alguns replans herbosos que permeten entreveure panorames excel·lents cap al veí massís del Matagalls i la vall de Sant Marçal, alhora que es recupera una mica d'alè perdut a parts iguals entre l'inici de la caminada i l'emoció sentida al bosc.

Panoràmiques de la vessant nord del massís de les Agudes-Turó de l'Home, la vall de Sant Marçal amb la capçalera de la Tordera, i el massís del Matagalls

Passat el Coll Saciureda (un altre topònim salat, n'hi ha molts al Montseny), una mica més amunt en la fageda comença el tram dels Castellets. Aquests promontoris granítics defineixen una mena de muralla escarpada que puja gradualment cap a les Agudes, i cada torre ha de ser superada amb cert esforç de grimpada, no massa complicat per altra banda si es va amb certa precaució i sentit comú. Coronar cada castellet és com una petita conquesta, recompensada per visions de paisatge cada cop més espectaculars. Transiteu sense pressa per aquest tram, assaboriu-lo. És deliciós. Un relleu granític escarpat, de formes enèrgiques, que obliga a agafar-se amb peus i mans en qualsevol branca o sortint rocós. Un paratge de puja-i-baixa esquitxat aquí i allà per una vegetació que s'hi aferra al preu que sigui, a costa de patir les freqüents inclemències meteorològiques, entossudida a colonitzar fins al darrer pam de terra fèrtil disponible en les escletxes o petits replans amb una miqueta de terra fèrtil.

Un dels Castellets, torres rocoses que flanquegen les Agudes pel nord

Supervivent de les altures

Al Coll dels Castellets la paret nord de les Agudes imposa una barrera franquejable només per experts alpinistes o escaladors ben equipats; el seny imposa continuar pel camí que la voreja per la dreta. Poc a poc la fageda es va aclarint i els tarterams de blocs pedregosos dominen el paisatge. El matollar d'alçada, cominat pel ginebró, substitueix el bosc representat per uns pocs faigs solitaris agosarats, o més aviat afortunats d'haver arrelat en els pocs espais viables que encara queden aquí dalt. La fageda és valenta, i arriba a treure el cap per la carena culminal en alguns sectors de clots relativament més arrecerats. L'estatge subalpí és ja obert, rocós, només amb clapes d'herba baixa adaptada als constants vents i els sòls pobres. El tram final fins al cim de les Agudes és pelat, i per assolir la gran creu del capdamunt hem de trepitjar la dura roca esquistosa. En total l'ascensió des de les Ferreres pot comportar un parell d'hores, en funció del nostre ritme i les parades que vulguem fer pel camí.

El vell faig ha caigut

Capçalera d'un dels pedregars o tarteres, relicte geomorfològic d'èpoques climàtiques més fredes que l'actual

La fageda amb clapes d'avet s'enfila ben amunt a la Jaça d'en Pla

En dies clars, bastant freqüents aquí dalt, la vista des de les Agudes és amplíssima i permet abastar una enorme extensió de territori, des de Montserrat a la Costa Brava i dels Pirineus fins al Mediterrani. El cim és molt concorregut, bàsicament perquè la majoria d'excursionistes hi accedeixen en una passejada de no més de mitja hora. I és que fins al Turó de l'Home s'hi pot arribar en cotxe per carretera asfaltada, cosa que potser no té el mèrit que puguem reclamar si hem optat per la feixuga pujada a peu, però que també és igualment recomanable si un no té la condició física requerida però sí iguals ganes de disfrutar de la muntanya montsenyenca. Agradi o no, tothom hi té dret, oi?

Carena culminal que enllaça les Agudes amb el Turó de l'Home

Onades de llicorella, la pedra esquistosa omnipresent al Montseny

Fites tibetanes?

La carena que uneix les Agudes i el Turó de l'Home es pot recórrer íntegrament per la línia divisòria, cosa que permet fer uns quants cims secundaris, alhora que s'evita el camí més concorregut, que passa decantat per una cota un pèl més baixa. Al Turó de l'Home la vista s'obre cap a la plana Vallesana i el mar, i fins a les muntanyes de Mallorca, diuen. Durant molts anys existí un famós observatori meteorològic al cim, que avui resta abandonat. El que encara perdura és la base militar de telecomunicacions de Puig Sesolles, a ben poca distància, guarnit amb unes enormes antenes que enlletgeixen de manera desmesurada el paisatge d'altitud. Rar és el dia que el Turó de l'Home no rep multitud de visitants. És el preu que paga el Montseny per l'accessibilitat del seu cim principal, què hi farem. El millor remei per desconnectar d'aquesta humanització de l'estatge boreal és submergir-se de nou en el mar de bosc, capbusar-se per corriols estrets, retornar al paisatge forestal d'aires màgics que ens reserva la fageda del Montseny...

El Turó de l'Home, al qual es pot arribar en cotxe pràcticament fins dalt de tot

Carena fins a les Agudes des del Turó de l'Home

La línia de cims des de la distància. D'esquerra a dreta: Puig Gros (1643 m), Puig Sesolles (1666 m, amb les antenes), Turó de l'Home (1707 m), Puig Sacarbassa (1682 m, punxegut) i Les Agudes (1706 m,) i els Castellets (1542 a 1492 m)

Abellerols

2010-10-08T13:44:00.021+02:00

Estiuejants que ja se'n van

Durant la temporada d'estiu, l'ecoregió mediterrània s'omple d'aus migratòries que hi venen a passar uns quants mesos de bonança. Procedents de regions més o menys distants, tots aprofiten l'abundància d'aliment per les seves activitats vitals, com ara la reproducció. L'abellerol (Merops apiaster), és un dels ocells més bonics que s'estableixen a Catalunya durant l'època estival. Emparentats amb puputs i gaigs, amb un vistós plomatge acolorit, els abellerols passen l'hivern a les regions centrals i meridionals d'Àfrica, i entre maig i setembre estableixen colònies reproductives en molts indrets del litoral i prelitoral mediterrani. En les colònies de cria, les parelles excaven caus en vores de rius, en marges i en vessants terroses, assolellades i properes a zones humides.

Les seves grans habilitats com a caçadors en ple vol els fan mereixedors del nom: senten predilecció pels insectes amb fibló (abelles, vespes, borinots), tot i que no fan fàstics a altres insectes voladors com papallones, llagostes, mosques i espiadimonis. L'abellerol és rapidíssim i molt àgil, i cap pot d'ells pot escapar al seu bec allargat i precís. Un cop capturada la presa, l'abellerol es posa sobre una branca, sacseja i colpeja l'insecte per estovar-lo i treure'n el fibló, i ja està a punt per servir-lo a les cries que esperen dins del cau. A finals d'agost i principis de setembre els individus joves ja estan completament formats, i llavors les colònies senceres emprenen el llarg vol migratori cap al sud, cap a l'Àfrica. Un recorregut de milers de quilòmetres que, invariablement, faran de tornada la temporada següent.

A mitjans de setembre vaig tenir ocasió d'observar breument un grup d'abellerols que havien començat el viatge de tornada. Era migdia i estava passejant per una zona elevada del massís de les Gavarres, en un sector de turons boscosos de moderada altitud, lluny de qualsevol riu o zona humida, sense possibles indrets terrosos on ubicar-hi colònies de cria. Tot arbres i pedra. En travessar una franja de bosc esclarissada pel pas d'una línia elèctrica d'alta tensió, uns xisclets com aflautats, inusuals en aquesta zona, van captar la meva atenció. Almenys una dotzena d'abellerols estaven escampats damunt el cablejat elèctric, a una alçada d'uns deu metres del terra. De tant en tant algun d'ells emprenia el vol, ràpid i acrobàtic, tot fent picats cap a la zona esclarissada del terreny i en vol rasant damunt les copes dels arbres. En pocs moments tornava al cable, amb la presa, que engolia ràpidament un cop sacsejada. De seguida tornava a repetir l'operació i es posava una mica més enllà.

Aquí dalt, apartats de qualsevol possible zona de nidificació, el més probable és que els abellerols, simplement, s'estiguessin aprovisionant. La franja esclarissada de bosc, a mode d'autopista que travessa el massís boscós, era curulla d'abelles, papallones, saltamartins i libèl·lules pul·lulant alegrement, i als abellerols els resultava facilíssim capturar-ne. S'estaven atipant. Buffet lliure. Aquella mateixa tarda vaig tornar a l'indret, però ni rastre dels abellerols. Havien continuat el camí. Allò havia estat una breu aturada en una àrea de servei de l'autopista, un curt recés, camí de terres llunyanes. Fins l'any que ve, abellerols.

En aquest enllaç trobareu fotografies excel·lents i informació molt detallada sobre l'estiueig de l'abellerol al sud d'Europa.

Salt de Sallent a Rupit

2010-09-08T09:58:00.017+02:00

Alenada de llibertat

La riera de Rupit precipitant-se al buit

Un dels pobles més pintorescos del Collsacabra és Rupit. Segurament ja el coneixeu, la seva estampa de pessebre el fa un dels llogarrets més visitats del país. Si els estrets carrerons empedrats, les cases de pedra amb balcons engalanats i el famós pont penjant sobre la riera el fan un indret d'allò més acollidor i que convida a una tranquil·la passejada, potser no tants sabreu que a ben poca distància del poble, riera avall, hi ha un indret absolutament espectacular, d'una magnificència natural que deixa bocabadat cada cop que es visita. És el Salt de Sallent. Aneu-hi confessats; segur que alguna exclamació malsonant, benintencionada això sí, se us escaparà.

Dels cingles de Tavertet al Matagalls

El gran esglaó calcari del Collsacabra

Una pista en bon estat parteix de l'entrada de Rupit en direcció a Sant Joan de Fàbregues, tot resseguint la riera a certa alçada. En poca estona es pot arribar amb cotxe fins al pla de Fàbregues, un extens altiplà cobert de bosc i prats, talaia natural privilegiada cap als cingles de Tavertet, el massís de les Guilleries i més enllà fins al Montseny. Des d'aquí una pista secundària (millor recórrer-la a peu, sense presses), ens permetrà arribar, en una suau baixada de poc més de 15 minuts, fins a la riera de Rupit. Pel camí anem resseguint pel damunt d'una cinglera calcària imponent. Apropar-se a la vora per veure el paisatge és obligatori, les exclamacions de "oh" i "ah" sortiran de la vostra boca vulgueu o no. Les vistes s'ho valen, però compte a l'apropar-vos massa a l'abisme, o no parareu fins cent metres més avall!

Verticalitat

L'agullola, des de sota un roure

Aquí la riera de Rupit, que baixava encaixonada entre grans rocams de roca arenisca aigües amunt, s'allibera de cop. En arribar al llindar del cingle de calcària perd peu, se li acaba el terra, i l'aigua no té més remei que precipitar-se avall. Literalment, salta al buit. El cabal d'aigua, en veure's desprès de la llera rocosa que li fa de guia, es desfà en una fina cortina ondulant a mercè del vent. Les gotes ho esquitxen tot i el raig a cau per tot arreu i enlloc en concret. Tota la paret de pedra queda regada de manera desigual, una situació altrament òptima per a algues, molses i líquens que entapissen la cinglera d'una esponjosa catifa vertical engalanada amb mil tons de verd. Si la riera no baixa massa plena, és possible atansar-se fins ben bé una llosa de pedra que més sobresurt allà on neix la cascada, una mena de mascaró no apte per a qui pateix de vertigen.

Cingles de Rupit i El Far

Visió sencera del salt des del mirador

On es gaudeix d'una vista immillorable del Salt de Sallent és des d'un mirador situat una mica més amunt tot seguint la cinglera per la seva banda sud (a mà esquerra de la riera si es mira corrent avall, per entendre'ns). Sort que el mirador té unes robustes baranes. Fa basarda. És corprenedor abastar des d'aquí la totalitat de la cascada. S'hi ha d'anar, ja que només paraules no li poden fer justícia. Una enorme formació de travertí recobreix la meitat inferior del salt, amb una alçada que deu rondar els quaranta o cinquanta metres. El travertí és una pedra calcària molt porosa que es forma per precipitació de carbonat càlcic quan aigües riques en calç es barregen amb l'aire atmosfèric. A baix, una gran gorga recull de nou les aigües de la riera, tot retornant-los la tranquil·litat després de l'impetuosa caiguda lliure. Grans blocs de pedra caiguts de la cinglera per l'acció erosiva del curs fluvial s'acumulen en un caos estranyament tranquil.

Detall de la capçalera de la cascada

Esclat de vermell a la tardor

Sembla mentida el poder que arriba a tenir l'aigua: un modest rierol ha afaiçonat durant vés a saber quant de temps un espadat increïble. De fet, aquesta cinglera és com una mena de frontera natural interna al Collsacabra. Passegeu una estona per aquesta mena de terrassa oberta cap al sud. Els altiplans que s'aboquen al cingle han estat des des de sempre fèrtils terres on el bestiar campa lliurement. Boscos espessos i humits de faig i roure absorbeixen la humitat que sovint es presenta en forma de boires i plugims. A la llunyania, els cingles de Tavertet són muts testimonis d'antigues lluites i gestes de trabucaires com Serrallonga. Sota la paret calcària, profunds barrancs s'amaguen en l'espessura forestal de les Guilleries, allà cap a Susqueda, Sau o la muntanya de Sant Gregori del Turonal.

Puig de la Batalla

Inici del camí de Rupit

L'aire arriba net i sec des de valls distants. La vista abasta sense límits horitzons immensos. Seure sota un roure al costat del rierol o en una llosa de pedra a prop de l'abisme, mirant cap a l'Agullola, cap a el Far... Sentir la remor difusa, allà sota, del Salt de Sallent picant contra la roca en una miríada d'esquitxos permanents. Ara un ocell, ara un grill, ara difuminades veus d'altres que també gaudeixen del lloc i de l'instant. L'aigua, la brisa, la pedra, les fulles. Tot plegat, una alenada de llibertat.

Bastiments - Pic de l'Infern

2010-08-14T11:12:00.031+02:00

Gegants revisitats

En una assolellada jornada d'estiu al Ripollès, un grup de joves excursionistes enfila decididament la baixada del Bastiments en direcció a la cresta que l'uneix amb els pics de Freser i de l'Infern

Catalunya és país de llarga tradició excursionista, ja des de l'època noucentista entre finals del segle XIX i principis del segle XX. Llavors, la burgesia catalana emprengué una gran tasca de descoberta del propi territori català, tot exaltant l'ideari de país a través del paisatge. El Centre Excursionista de Catalunya fou pioner en l'edificació de refugis de muntanya en diverses comarques pirinenques, que servien de base per a ascensions i travessies d'uns paratges que fins llavors havien estat absolutaments oblidats, desconeguts per les classes mitjanes i benestants. El refugi-xalet d'Ulldeter, construït el 1909, fou el primer d'aquestes característiques de tot l'Estat Espanyol.

Caminant prop del refugi d'Ulldeter, amb la imponent mole del Gra de Fajol (2712 m) que serveix d'aperitiu als cims que es trobaran un cop superat el Coll de la Marrana

L'amplíssim circ glacial d'Ulldeter, dominat pel Pic de Bastiments o del Gegant (2882 m)

El refugi original ja no existeix, però fou substituït per un de més modern situat ben a prop, a la capçalera del riu Ter, prop de les actuals pistes d'esquí de Vallter, al municipi de Setcases (Ripollès). Els cims que encerclen el refugi es troben segurament entre els primers grans pics pirinencs que foren ascendits amb aires lúdics. Són un reguitzell de muntanyes d'altitud considerable, d'accés fàcil i pujada poc dificultosa, i des d'on es gaudeix de vistes panoràmiques excepcionals. Aquella tradició alpinista, millor dit pirineïsta, és ben viva cent anys després i la zona d'Ulldeter s'ha consagrat com una popular àrea d'iniciació a l'excursionisme d'altitud. Molts catalans i catalanes han fet aquí els seus primers passos l'en alta muntanya, els seus primers cims, les primeres grimpades, les primeres travessies. Un servidor s'hi inclou.

Coll de la Marrana (2529 m), breu parada per agafar alè en l'atac al Bastiments

En dies festius i de bon temps, la corrua d'excursionistes que fan via cap al cim des de Vallter o bé remuntant l'alta vall del riu Freser, pot ser ben nombrosa

L'agost de 1992, mentre a Barcelona es celebraven els Jocs Olímpics, quatre joves amics vam decidir que havíem de desconnectar de l'empalagosa febrada olímpica que embafava tot el país. Així que vam convèncer el pare d'un d'ells perquè ens dugués en cotxe fins a Ulldeter, on ens havia de recollir quatre dies més tard. Ja havíem fet una mica de muntanya per la zona, no érem pas novells, però aquest era un repte major. Carregats amb feixugues motxilles, la idea era fer la travessa fins a Núria per la carena fronterera tot fent nit amb tenda a mig camí. Un cop a Núria, preteníem ascendir algun cim important com el Puigmal, per després tornar per un itinerari diferent. La primera etapa fou la pujada al Bastiments i la travessia de la cresta fronterera fins al Pic de l'Infern. És un tram espectacular, i fer-lo llavors em va semblar tota una aventura.

Creu del Bastiments, que no indica el punt més alt de la muntanya

Panorama de la Coma de Bacivers o de Morenç, a la vessant nord-catalana del Bastiments. A l'esquerra el Pic de Prat de Bacivers (2845 m) i l'Estany de Bacivers. A la dreta el Pic de Serra Gallinera (2664 m), el Pic de Bacivers (2695), el Pic de la Dona (2702 m) i el Coll de la Geganta (2604 m)

Un bon grapat d'anys després hi he tornat, aquest cop només per un dia. Junt amb un nou amic (dels companys del 92 un ja no hi és, i els altres dos han seguit el seu propi camí) vam planificar fer la travessia Bastiments-Infern anant per la cresta i tornant pel tradicional camí de Núria. Dit i fet. És una excursió molt recomanable tant si ja es té experiència en l'alta muntanya com si no. Tot i que és una mica llarga (unes 5-6 hores de caminada) i requereix certa resistència (es pugen uns 1000 metres de desnivell acumulat), és totalment factible fer-la en una jornada, sense pressa i gaudint dels paisatges. Quan és més probable que ens acompanyi el bon temps és entre finals de primavera i principis de tardor. Amb mal temps o a l'hivern cal anar ben equipat i preparat per a qualsevol imprevist. Entre els molt atractius de la ruta hi ha el fet de poder coronar quatre cims de més de 2800 m, dels quals el Bastiments (o Pic del Gegant segons en diuen a la Catalunya Nord) és el més oriental de la serralada pirinenca que supera aquesta altitud.

El pronunciat descens fins al Coll de Freser (2705 m), amb la cresta que continua fins al Pic de Freser al centre (2835 m) i el Pic de l'Infern a la dreta (2869 m)

El gegant pic de Bastiments des del Coll de Freser

L'aproximació es pot fer des de Setcases per la carretera de Vallter. Es pot deixar el cotxe més o menys un quilòmetre abans d'arribar a l'estació d'esquí, en la darrera d'un seguit de corbes de 180º un cop passat el gran espai d'aparcaments de la zona baixa de l'estació. Des d'aquí (cota 2100 m aprox.) un corriol ben senyalitzat remunta al costat del riu Ter, aquí encara només un torrent de muntanya, fins que s'arriba en pocs minuts al refugi d'Ulldeter. El bosquet de pi negre de seguida desapareix passat el refugi i s'entra en una àmplia zona de prats per on transcorren algunes de les pistes d'esquí, delimitades per tanques de canya i plàstic d'estètica no gaire afortunada. A l'esquerra ens queden les parets imponents del Gra de Fajol. El camí va ascendint fins que unes darreres marrades per tartera ens deixen a l'amplíssim Coll de la Marrana (2529 m), on es fa palès el perfil topogràfic assimètric producte de l'erosió diferencial de les glaceres quaternàries. A l'est l'imponent circ glacial d'Ulldeter amb escarpades parets i pedregosses vessants; a l'oest un relleu més suau i herbós a la Coma de Freser.

Freser i Infern semblen difícils d'abastar des d'aquí, però arribar-hi només requereix una mica d'esforç

Un dels més espectaculars trams de la cresta

Des del coll en direcció nord el camí de pujada al Bastiments és evident, i només cal anar-lo seguint cap amunt, fent ziga-zagues en la part més alta on es transita per roquissars descompostos pel pas de generacions de muntanyencs. Si us fixeu en el tipus de roca es tracta de gneis, una pedra molt semblant al granit, duríssima, que mirada de prop sembla tenir multitud de petits cristalls d'aspecte ocel·lar. Ja al capdamunt de la cresta, fàcil, allargada, cal fer els darrers metres per un caos de blocs fins la punta més occidental, a 2882 m. Depenent del nostre ritme l'ascensió es pot fer cim en una hora i mitja o un parell d'hores. Cal no agobiar-se pels temps invertits. Cadascú té la seva pròpia cadència; és una cosa que s'aprèn de seguida quan es fa muntanya. A dalt els panorames que ja s'anaven entreveient durant l'ascensió es fan complets, i la vista pot abastar els quatre punts cardinals sense més obstacle que els altres excursionistes que, segurament, comparteixen el cim amb nosaltres. A l'estiu hi pot haver una petita multitud, sobretot en dies festius.

Des del cim del Pic de Freser (2835 m) es divisa la Coma de Tirapits, els grans estrats inclinats de marbre del Pic dels Gorgs (2848 m) i el Pic de l'Infern (2869 m)

Un dels passos més salvatges entre el Freser i l'Infern, on la grimpada és necessaria

Si el Bastiments és un cim senzill, molt concorregut i que la majoria de gent corona per tornar a baixar després pel mateix camí, escollir la travessia de la cresta fins al Pic de l'Infern ens garanteix justament el contrari: poca gent, una certa dificultat tècnica (assequible, això sí) que fa més atractiu l'itinerari, i la culminació d'uns quants cims molt més solitaris. Del Bastiments al coll de Freser (o collada de les Comes de Malinfern segons alguns mapes) hi ha quasi dos-cents metres de baixada pronunciada per terreny pedregós, castigador de genolls i de bessons, regirador de turmells. Superat el coll l'ascensió continua per la cresta cada cop més aèria fins al Pic de Freser, abans del qual hi ha algun tram que ens obliga a fer petites grimpades. La sensació d'alta muntanya agrest és aquí ja ben evident, sobretot si transitem prop del llindar cap a la vessant nord de la Comamitjana en el tram on encara el gneis és la roca dominant. Al pic de Freser (2835 m) s'agraeix una breu aturada per adonar-nos que hem fet més de mig camí de la cresta.

Arribant a l'Infern, una mirada enrera cap a les piràmides del Bastiments i Freser

L'alta vall i circ de Comamitjana

El camí continua en baixada fins un altre coll, per després tornar a pujar fort en direcció al Pic de l'Infern (2869 m). Aquest tram és espectacular pels tons vermellosos i ocres que mostren els esquists ferruginosos. Al Pic de l'Infern retrobem els gneis. Aquesta esvelta piràmide, vorejada al nord per unes parets que fan feredat i envoltat de profundes i desafiants canals d'allau, sembla estar decantat un pas endavant en relació a la cresta fronterera. De fet alguns mapes el situen íntegrament en territori francès, mentre en d'altres el límit s'estira fins esgarrapar-ne un bocí de la punta, que seria espanyol. Tant hi fa: el Pic de l'Infern és íntegrament català. I el topònim vol dir el que vol dir. Potser en un dia assolellat d'estiu no s'entén el perquè d'aquesta denominació, però el 92 ho vaig poder comprovar. Acampats just sota el pic, a l'Estany Negre de Carançà, durant una nit de tempesta de llamps i trons, us ben asseguro que el que es va obrir damunt nostre va ser el mateix infern, amb la fúria de Llucifer desencadenada sense pietat durant unes hores de matinada que es feren eternes.

La vessant nord del Pic de l'Infern ofereix vistes molt aèries sobre la vall de Carançà i la Coma de l'Infern. Més enllà, les muntanyes de l'Alta Cerdanya i el Capcir

El magnífic circ de Carançà, amb els estanys Blau (esquerra) i Negre (dreta). Damunt seu, l'ample coll de Carançà (2727 m) obre el pas cap a l'Olla de Núria, dominada per l'imponent Puigmal (2910 m, a l'ombra de la part esquerra)

Reculant una mica per deixar el cim de l'Infern, podem coronar el germà petit d'aquest, el Pic dels Gorgs (2848 m), que no destaca més que uns cinc metres respecte al collet proper. Es pot dir que mai fareu un cim tan fàcil, es puja en un minut. El Gorgs s'obre cap al sud i les seves vistes permeten completar les de l'Infern. S'hi aprecia l'ampla i suau Coma de Freser, per on tornarem fins retrobar el Coll de la Marrana. Abans però cal continuar davallant per la cresta, en una zona de capçalera de tarteres pedregoses provinents del desmantellament erosiu de potents estrats de marbre blanc i esquists marrons i verds. Si pareu atenció als blocs, és freqüent veure-hi agrupacions de cristalls blancs allargats, com agulles, de diversos minerals metamòrfics. En la meva anterior visita en vaig recollir mostres, afegint un llast considerable a la ja prou pesant motxilla (ai senyor, érem joves).

El majestuós Pic de l'Infern, des del modest Pic dels Gorgs

Uns agosarats excursionistes en un tram molt exposat de paret marmòria als Gorgs. Un risc innecessari, ja que el camí bo transcorre només uns metres a l'esquerra per zona molt més segura

La baixada fins al Portell de Tirapits permet tenir una vista completíssima de la part alta del Circ de Carançà, segurament el més bonic dels anfiteatres lacustres d'origen glacial al Pirineu Oriental. Des d'aquest coll si es vol es pot tornar a pujar per la carena fins als Pics de la Vaca (2820 m) i més enllà encara continuar fins a Núria. Però això és una altra excursió, i el més senzill per tancar la ruta és descendir a través de la coma herbosa de Tirapits, prop d'una cabana ramadera de pedra, fins trobar el fressat camí que prové del santuari. Un cop al sender, prenent-lo en un gir cap a l'esquerra, ens quedarà un llarg passeig quasi planer per les amples pastures de la Coma del Freser, d'on a partir de múltiples surgències i rierols hi neix l'esmentat riu afluent del Ter. Un cop de nou al Coll de la Marrana, la baixada es fa pel mateix camí de la pujada.

A la Portella de Tirapits, un darrer cop d'ull cap a Carançà

Vessants sud del Pic dels Gorgs i el Pic de Freser, on mostren la seva cara més agrest

Repetir una experiència com aquesta amb divuit anys de diferència genera sentiments contradictoris. El plaer indescriptible de gaudir d'una alta muntanya que ofereix la seva cara amable (amb permís dels capricis meteorològics, és clar) ens pot omplir de satisfacció, és una garregada de piles al màxim. Per altra banda serveix per constatar que aquí quasi res ha canviat. Els cims, les crestes rocoses, els estanys, les pedres, els camins, l'herba... tot segueix allà on era quan ho vam visitar per primer cop. Les muntanyes romanen impertorbables, immutables, com una espina dorsal rocosa, com gegants dorments, com dracs petrificats, i així seguiran sempre. Només una cosa ha canviat des de llavors, un element forani que ja no és com era abans, que ha rebut petjada per les vicissituts del pas del temps. Caminant per allà dalt, qui ha canviat som nosaltres.

Cavalls a les pastures de la Coma de Freser, prop del Coll de la Marrana

Festeig de coleòpters

2010-07-20T19:19:00.023+02:00

Hi ha química i física

Fent-ho en un llit de pètals porpra (Brachyleptura fulva)

A finals de primavera i principis d'estiu el cicle vital de molts insectes es troba en el seu punt àlgid. Les larves completen la seva transformació a individus adults, i llavors per a ells comença un breu però intens període de temps amb un únic objectiu: la reproducció. Durant la seva efímera existència com a especímens plenament desenvolupats, unes poques setmanes a molt estirar, s'han d'afanyar a complir la seva missió vital ràpidament, sigui com sigui, costi el que costi. Han d'aconseguir parella reproductiva per així assegurar la pervivència de l'espècie.

Cadascú a la seva flor (Adela australis, lepidòpters)

Una minúscula Anomala sp., d'un verd llampant que no passa desapercebut

Surfejant (Alabonia geoffrella)

D'entre els insectes, els coleòpters no són pas diferents a la resta en aquest aspecte. Els vulgarment anomenats escarabats, un nombrós i variat grup d'invertebrats d'exoesquelet quitinós, tres parells de potes, dos d'ales i un d'antenes, despleguen una ingent diversitat d'estratègies i procediments amb l'exclusiva finalitat de fecundar o ser fecundats, per passar així el testimoni a les següents generacions. Però el món és molt gran i per a unes bestioles tan petites i d'existència tan breu, trobar la mitja taronja pot ser una missió inabastable a menys que es despleguin uns recursos biològics extraordinaris perfeccionats durant milions d'anys d'evolució. I això és justament el que fan els coleòpters: han optimitzat la química i la física.

Immillorable pedestal des d'on emetre reclams reproductius (Mylabris sp.)

Una parella d'Oxythyrea funesta en acció

En primera instància la localització entre mascles i femelles ve condicionada per l'emissió de feromones per part de les femelles. Aquestes substàncies, autèntics missatgers químics, poden ésser detectades fins a quilòmetres de distància pels mascles, equipats amb uns minúsculs òrgans olfactoris extraordinàriament sensibles. L'apropament és afavorit també per la producció de sons específics, sovint vibracions ondulatòries imperceptibles a menys que es vagi equipat amb unes antenes especialitzades, d'alta tecnologia bioevolutiva, que detecten el més minúscul moviment de l'aire provocat per les danses que inciten a la reproducció. La vista, en darrera instància, juga també un paper en el rol de reconeixement entre individus, malgrat que la majoria d'insectes es poden considerar més aviat miops des del punt de vista òptic; tot i no captar els detalls, dissenys multicolors i patrons geomètrics específics ja fan el fet. Llits de flors impregnats d'aromes pol·líniques són sovint l'escenari de còpules breus en què el mascle s'enfila damunt la femella, tot subjectant-la amb les fines potes i estimulant-la amb suaus carícies de les antenes. En general, l'acte reproductiu és únic, ja que els coleòpters tenen el temps just per aparellar-se un sol cop en la seva curta existència.

Mascle d'edemèrid (Oedemera podagrariae)ubicat estratègicament en una flamant flor d'estepa

Ei, no molesteu!

Algunes xinxes semblen més aviat màscares africanes

A principis del mes de juny vaig pujar un dia al Puig Montigalar, un turó de 466 metres d'alçària al cor del massís de les Gavarres. Malgrat la seva altitud modesta es tracta d'un punt dominant en la zona. A més es troba recobert completament per un espès bosc mediterrani d'alzinar, acompanyat de suro, arboç i bruc, i al seu capdamunt només s'hi pot arribar a peu. L'època reproductiva dels insectes havia començat feia poques setmanes, i aquí i allà pul·lulaven papallones, escarabts, abelles, formigues. En arribar al cim la sorpresa fou majúscula, ja que en les copes dels arbre més alts s'hi havien concentrat milers de coleòpters allargats de cos negre i ales marronoses, immersos en un frenesí de revoloteigs i còpules desbocades per tot arreu. Estava sent testimoni d'una massiva cita sincronitzada, esdeveniment biològic de primer ordre per a l'espècie, combregada multitudinàriament en el punt més alt disponible en quilòmetres a la rodona. No vaig resistir la temptació de fotografiar-ho i fer petits enregistraments de vídeo.

Concentració d'Omophlus lepturoides al Puig Montigalar

Com de costum vaig voler signar a la llibreta que hi ha dins una caixa metàl·lica sota el vèrtex geodèsic. Era diumenge a primera hora de la tarda, i la darrera nota deixada per algú era de feia una setmana. Posteriorment a casa, picat per la curiositat, vaig investigar quines eren aquelles bestioles, i va resultar que es tracta d'una espècie els adults de la qual viuen només una setmana, i que moren poc després d'haver-se aparellat. Em vaig sentir afortunat i corprès a la vegada. Possiblement havia estat l'únic ésser humà a presenciar tal esdeveniment aquest any en bona part del massís de les Gavarres. Sona una mica fort, però de fet als escarbats tant els feia. Per a ells la missió estava complerta. Gràcies a la química i la física.

L'èxit vital a punt de ser assolit

(Agraïments a Carles Roqué i un expert anònim pel cop de mà en la identificació d'algunes de les espècies)

X Concurs de Fotografia de la Natura, Banyoles 2010

2010-07-03T13:48:00.008+02:00

"Aiguamolls i zones humides"

Organitzat pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, Limnos (Associació de Defensa del Patrimoni Natural del Pla de l'Estany), Facultat de Ciències de la Universitat de Girona i Museu Darder-Espai d'Interpretació de l'Estany. Col·labora el Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona.

Premi Universitat de Girona

"El racó de Huckleberry"

Riu Ter a Salt (Gironès)

Les obres premiades i una selecció de les millors fotos es podran veure durant els mesos de juliol i agost al Museu Darder de Banyoles, i entre octubre i novembre a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona.

Litoral del Montgrí

2010-05-29T19:38:00.045+02:00

Cales silencioses al nou parc natural

Aigües tranquil·les a Cala Pedrosa

Tots els qui estimem i valorem la riquesa natural de Catalunya estem d'enhorabona. El passat 13 de maig de 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Declaració del nou Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, el dissetè espai natural protegit del país. El nou parc té més de 8000 hectàrees de superfície, repartides per vuit municipis de l'Alt i el Baix Empordà, de les quals unes 2000 són d'àmbit marí. Engloba tot un seguit de paisatges i ecosistemes litorals mediterranis diversos, entre els que destaquen els riquíssims i ben preservats fons marins de les Medes, les llacunes i aiguamolls litorals relacionats amb la desembocadura del Ter, els espais agraris amb cultiu de l'arròs a Pals, els illots i penya-segats costaners on nien diverses espècies d'aus marines, o els extensos altiplans semiesteparis del massís calcari del Montgrí.

Nombroses coves marines s'escampen per la base dels penya-segats al golf de la Morisca

Cala Ferriol, solitària durant gran part de l'any, s'omple de banyistes arribats en barca a l'estiu.

Per celebrar-ho, us convido a fer una passejada per descobrir un bocí de la part menys coneguda del flamant nou parc: les petites i recòndites cales amagades entre els espadats litorals de la costa del Montgrí. Curiosament aquest tram de la Costa Brava s'ha mantingut en bona part al marge de l'hiperexpansiu desenvolupament urbanístic de les darreres dècades. Potser és perquè sempre hi ha hagut disponibles àrees més accessibles per edificar i ajuntaments més predisposats a permetre-ho. O potser sigui perquè es tracta d'un entorn inhòspit dominat per la sequedat i la tramuntana, sovint afectat per incendis devastadors. O fins i tot podria ser degut a que la zona ha estat durant molt temps territori restringit i controlat pels militars, que hi establiren bases de comunicacions, campaments i polígons de maniobres. La qüestió és que el segment de costa entre l'Estartit al sud, i Cala Montgó de l'Escala al nord, es manté com el més remot de la costa gironina (amb permís d'alguns pocs racons del Cap de Creus).

Els altiplans rocosos del massís del Montgrí es precipiten verticalment cap al mar en espadats que arriben a superar els cent metres.

Els illots del davant de Cala Ferriol protegeixen la petita badia de la fúria més intensa dels temporals.

El massís del Montgrí és un gran bloc de terreny elevat entre les planes empordaneses i el mar. Es tracta d'un fragment de l'escorça terrestre que durant la formació dels Pirineus -ara fa uns 30 o 40 milions d'anys- es va separar del nucli de la serralada i va lliscar una trentena de quilòmetres cap al sud. Com a resultat avui el veiem com una muntanya-illa entre planes reomplertes per sediments aportats durant mil·lenis pels rius que venen de terra endins. En el seu costat de llevant, tocant al mar, les resistents formacions rocoses calcàries han format una barrera imponent que l'acció marina s'ha anat encarregant de desgastar poc a poc, pacientment, temporal rere temporal.

El Salt del Pastor, espadat en constant procés erosiu.

Aigües turquesa a Cala Formatge.

Caos de blocs en equilibri.

Així, la fesomia actual del Montgrí és una instantània del canvi constant a què està sotmesa aquesta costa alta, en la que els penya-segats verticals van retrocedint poc a poc a expenses del mar, i on en les zones de major feblesa de les roques s'hi han format entrants estrets i profunds, les cales. En aquestes petites badies sovint pedregoses, hi desemboquen els escassos torrents (els còrrecs, que en diuen per aquí), que degut al microclima semiàrid marcadament mediterrani i la naturalesa porosa del terreny, baixen eixuts pràcticament tot l'any. Prova irrefutable que el massís és extremadament permeable a l'aigua són les nombroses coves que s'observen de manera immillorable en els estimballs costaners. Cavitats preexistents que l'embat de les onades s'ha encarregat d'eixamplar, creant alguns exemples espectaculars.

Transició de colors amb la fondària de les netes aigües a Cala Ferriol.

La famosa Roca Foradada, un arc natural creat a partir de l'esfondrament d'una cova litoral, i atractiu turístic de primer ordre.

Qui no s'hi banyaria a l'estiu?

La manera més habitual de descobrir la costa del Montgrí és fer-ho des del mar. Quan arriba el bon temps estival és molt fàcil i còmode accedir a aquest tram del litoral en barques des de l'Estartit o l'Escala. Fins i tot hi ha diversos serveis turístics que realitzen petits creuers amb vaixells panoràmics. Llavors les cales solitàries la resta de mesos s'omplen de banyistes més o menys conscienciats del valor ecològic de l'entorn on es remullen i paren el sol. Així doncs, si el que es vol és gaudir en exclusiva dels particulars espais litorals montgrinencs, evitant els crits multilingües, l'olor de crema solar, el soroll dels motors nàutics, s'hi ha de venir fora de temporada, i a peu.

Pins quasi a tocar de l'aigua.

Llit de còdols a Cala Pedrosa. D'aquí el nom, és clar.

Vegetació modesta, però ben adaptada a viure al llindar.

L'illot de la Pedrosa és una important àrea per a les aus marines.

La primavera és una bona època per apropar-se al litoral del parc. Normalment s'han acabat els temporals marins, la tramuntana no sol bufar o ha perdut molta de la seva fúria, la calor encara no apreta i, si les pluges han estat generoses, l'esclat de la vegetació és modest en el conjunt, però a la vegada és deliciós en el detall. Les àrees pedregoses i els altiplans semiesteparis del Montgrí estan ocupats per una vegetació baixa arbustiva de garriga i màquia, perfectament adaptada a la sequedat, la pobresa mineral i els assots del vent. A les vessants més protegides i als fons dels còrrecs, on es manté certa humitat al sòl, destaca la pineda de pi blanc amb sotabosc mediterrani. Als illots i espadats marins s'hi desenvolupen comunitats herbàcies rares i molt ben adaptades, amb algunes singularitats úniques a Catalunya. Durant la temporada primaveral es fa molt interessant observar les vistoses floracions de l'estepa blanca (amb flors violetes), el lliri blau, la ginesta, i algunes espècies d'orquídies autòctones. Entre la fauna destaquen els ocells, com els nombrosíssims gavians, els corbs marins, diverses rapinyaires, i ardeids com l'esplugabous o el martinet de nit.

Imatge descriptiva de la vegetació al litoral del Montgrí. Garriga arbustiva de poca alçada en les àrees més obertes i exposades, pineda de pi blanc a les vessants i fondals, i espadats costaners pràcticament nus.

L'avellutada flor ben oberta de l'estepa blanca.

El lliri blau en procés de desplegament floral.

Des de l'Estartit i l'Escala hi ha diverses carreteres i pistes que permeten endinsar-se al massís (vegeu plànol de rutes més avall). Uns quants itineraris ben senyalitzats ens guiaran per arribar caminant fins a punts tan interessants de la costa com Cala Pedrosa o Cala Ferriol. Pel camí gaudirem dels paisatges oberts cap a mar i terra, dels espectaculars penya-segats i de la particular comunitat vegetal que creix al parc. Un cop arran de mar, cal asseure's entre els còdols d'alguna de les cales, tot disfrutant de la solitud dels paratges, acompanyats de l'anar i venir de les onades, dels llunyans xisclets de les aus marines, de l'olor salada de la brisa marina. Estirar-se, tancar els ulls, sentir la tranquil·litat, el silenci ben entès...Aquests són els autèntics valors del nou Parc Natural. Uns valors naturals que no tenen preu.

Cruïlla de camins al Montgrí. Tria el que vulguis, satisfacció garantida.

======

Web del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter

Notícia sobre la creació del parc

Mapa del parc natural i les seves àrees de protecció

Plànol guia de camins i rutes senyalitzades

I si vols descobrir el parc per tu mateix, aquesta ruta és un bon suggeriment:

Panoramio 2010 May No Prize Contest - "Streets"

2010-05-22T12:16:00.005+02:00

Winner!

Narrow Streets of Flowers (El Pont de Suert, Pyrenees, Catalonia, Spain)

Amb aquesta fotografia del Carrer Major del Pont de Suert, capital de l'Alta Ribagorça, he tingut l'honor de guanyar el el Concurs Sense Premi que cada mes organitzen els propis membres de Panoramio. Enguany el tema era "Streets" i la votació popular ha volgut que aquesta fos l'escollida entre 211 participants d'arreu del món. Això vol dir que triaré el tema i organitzaré la propera edició, al mes de Juny. Si algun membre de Panoramio s'hi anima està convidat a participar-hi. I si no sou de Panoramio, a què espereu per donar-vos-hi d'alta i començar a pujar-hi les vostres fotos? És una experiència enriquidora de la que no us en penedireu!

Ara també, rutes a Wikiloc

2010-04-24T12:58:00.012+02:00

Descobriu el patrimoni natural català pel vostre propi peu!

Camps florits a la primavera, prop de Sant Gregori (Gironès)

Per als qui no ho coneixeu, Wikiloc és un lloc web destinat a mostrar i compartir rutes i punts d'interès mitjançant arxius de GPS entre usuaris d'internet d'arreu del món. Cada usuari disposa d'una pàgina personal on pot carregar "tracks" i "waypoints" georeferenciats de les pròpies rutes i excursions, als quals es poden afegir explicacions i fotografies. La interfície disposa d'una útil finestra de visualització cartogràfica on es mostra el recorregut, acompanyat d'un perfil d'altura de la ruta.

Panorama cap a les muntanyes de Rocacorba des del cim del turó de Sant Grau

L'alta a Wikiloc és gratuïta i descarregar-se arxius també ho és. Personalment sempre que planejo una sortida procuro informar-me prèviament a Wikiloc. Encara que no sempre és possible disposar d'un GPS, aquesta web és una eina molt útil de cara a preparar excursions. Una pega que té Wikiloc és que només s'hi poden introduir rutes mitjançant arxius prèviament gravats amb GPS, per tant això constitueix una petita barrera tecnològica que limita la seva expansió entre el públic en general. Tanmateix, fent un símil amb el cas de la fotografia digital, segur que els orígens de Panoramio foren modestos, i ara vegeu on ha arribat.

Tot i que de moment he pogut carregar poques rutes a Wikiloc, espero poder afegir-ne mé en el futur i així poder contribuir encara més a divulgar els meravellosos espais naturals que tenim al nostre país. Us animo a que els aneu descobrint al vostre propi ritme.

L'ermita de Sant Grau

Grans panorames (1): El Caro

2010-04-18T12:20:00.005+02:00

La talaia sobre el final de l'Ebre

Les diferents serres que conformen el massís dels Ports, a cavall de Catalunya, Aragó i el País Valencià, s'eleven cap al cel a través de successives cingleres calcàries, abruptes, costerudes, pelades. És una terra escarpada i dura, seca durant gran part de l'any, amb unes entranyes foradades per incomptables cavitats càrstiques. Al Caro la majestuositat d'aquestes muntanyes és màxima. Lo Caro, com en diuen a les terres de l'extrem meridional de Catalunya, és un punt estratègic: amb els seus 1442 m és el cim culminant del massís del Port. És per tant la màxima elevació de les Terres de l'Ebre. Aquesta mole s'alça desafiant sobre la plana fluvial del darrer tram d'aquest gran riu peninsular, constituïnt una autèntica barrera geogràfica i climàtica. És un mur contra el que xoquen els vents càlids i humits procedents del mar, que hi descarreguen sovint amb generositat fins i tot en forma de neu, habitual a l'hivern. És també una protecció contra el sec i reescalfat vent del nord-oest, el cerç, que procedent de la depressió de l'Ebre terra endins, trastoca sovint la bonança en què viuen les fèrtils planes properes al riu.

Des de Tortosa i passant per Roquetes, una carretera s'enfila fins dalt de tot del Caro. Salvant un desnivell de més de 1200 metres en poc més d'una desena de quilòmetres de distància, amb unes pendents més pròpies de la serralada pirinenca que no pas de les vessants mediterrànies, permet assolir còmodament el punt àlgid del massís. Allà, des d'un petit mirador situat sota les antenes d'un centre repetidor de telecomunicacions, acompanyats per la imatge de la Verge de la Cinta, s'obre un vast panorama damunt del tram final de l'Ebre i les comarques que l'envolten. Si la claredat del dia ho permet i els núvols o la boira no fan la guitza, la vista, aclaparada, de seguida troba la referència horitzontal, reconfortant, del Mediterrani. A continuació, ara ja més ubicada, es fixa en les diferents planes i muntanyes que configuren la fisonomia d'aquestes contrades. I és clar, quan es distingeix la silueta del Delta, queda clar el poder que sempre ha exercit el riu en la seva desembocadura. Aquesta llengua triangular de sediments aportats pel generós Ebre durant segles, plana, fèrtil, s'endinsa en les aigües com una apòfisi fràgil que la terra ferma estén cap al mar, tot mantenint ambdós un pols constant que s'aguanta en un fràgil equilibri dinàmic. Després de l'exploració visual del delta i els petits detalls que la llunyania desdibuixa, la vista torna enrere, com retornant a nosaltres, tot remuntant el curs del riu per l'ampla i plana vall que s'obre camí entre l'accidentada orografia ebrenca. Un relleu del que es disposa, des del Caro, d'una percepció completament privilegiada.

Ordesa

2010-03-28T18:05:00.026+02:00

La ruta de les cascades, obra mestra escolpida per l'aigua

Les Gradas de Soaso, meravella natural del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut

Sí, sí, ja sé que el Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut és a l'Aragó i no a Catalunya. Aclarim-ho perquè el títol del bloc pot induir a confusions. Però és que la joia natural de la serralada pirinenca bé mereix una consideració especial. La natura es presenta en un estat tan majestuós a Ordesa que la visita a qualsevol dels racons del parc nacional és més que una obligació, una experiència corprenedora, d'aquelles que no s'obliden en la vida. El desplegament exhuberant, generós, espectacular de muntanyes gegantines, valls profundament engorjades i boscos verges és tal, que un arriba a sentir-se aclaparat, empetitit davant tal magnificència natural.

Enormes espadats tanquen verticalment la vall d'Ordesa, la més espectacular de les valls pirinenques excavades per les glaceres durant el Quaternari.

Ordesa fou el primer parc nacional de l'Estat Espanyol, i un dels primers arreu del món, declarat el 1918 en un entorn molt limitat de l'alta vall del riu Arazas, a la comarca aragonesa del Sobrarbe. L'aïllament crònic que havien patit aquestes contrades va contribuir precisament a la seva preservació. L'any 1982 els límits del parc foren ampliats fins a les 15.608 hectàrees, i passà oficialment a denominar-se Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. Actualment rep 600.000 visitants anuals, que es concentren en tres ubicacions principals: la vall d'Ordesa, el circ de Pineta i el canyó d'Añisclo. Qualsevol d'aquests indrets, i molts d'altres arreu del parc, garanteixen un espectacle natural autèntic, únic. S'han de veure i viure.

Un faig s'aferra tortuosament al llit rocós en els boscos humits primigenis d'Ordesa.

Us proposo una caminada molt clàssica, potser la més transitada de tot l'espai protegit: la ruta de les cascades d'Ordesa. Es tracta d'una ruta d'unes dues a tres hores d'anada, apta per a tots els públics, que a través de camins fàcils i ben senyalitzats remunta gradualment el riu Arazas. Es pot fer tranquil·lament en un dia, ja que hi ha tants indrets on val la pena aturar-se, que s'ha de caminar sense pressa i predisposat a l'observació, a la contemplació. L'inici és a la Pradera d'Ordesa, accés principal a aquest sector del parc nacional i punt obligat d'aparcament de vehicles. En temporada alta estival, l'accés en cotxe a Ordesa està restringit i cal prendre els autobusos que des dels ples de Torla i Broto hi accedeixen contínuament. Només baixar dels vehicles, la sensació de verticalitat queda accentuada per les enormes parets rocoses que flanquegen la vall a banda i banda.

Tumultuós, el riu Arazas recorre una vall digna dels millors paisatges de pel·lícules de l'Oest.

El camí, primer una pista forestal molt agradable per a caminar, ressegueix la vora del riu tot enfilant-se suaument per un encantador bosc de ribera. De tant en tant en surt en alguns trams, on s'allunya una mica del curs fluvial, per endinsar-nos llavors en un magnífic i ombrívol bosc mixte de faig, boix, avet i pi. En aquesta espessura hi viu el picot negre, ocell que potser no veurem però que si parem atenció, en sentirem el repicoteig que fa amb el seu esmolat bec per construir caus en els troncs dels arbres més grans. Al cap d'una mitja hora o tres quarts a tot estirar, des d'una corba de la pista forestal es divisa la primera cascada, la d'Arripas, amb enormes blocs de pedra i grans troncs acumulats a la seva base. Aquesta ja és espectacular per sí mateixa, però no és més que un aperitiu del que ens espera.

Diverses vistes de la cascada de la Cueva, emplaçada en un profund i ombrívol engorjat.

Pocs minuts més tard s'arriba a la cascada de la Cueva, que té una bauma en un dels salts, i que contemplarem furtivament des d'un petit mirador amagat entre la frondositat. Deu minuts més i un corriol ens deixarà a la part baixa de la cascada del Estrecho, possiblement la més bella d'Ordesa, que davalla per una escletxa impossible entre les resistents roques calcàries. Val la pena apropar-se al núvol d'aigua pulveritzada que n'emana, deixant que ens esquitxi la pell, que ens mulli. Se us ocorre alguna manera millor de refrescar-vos? Mirem on mirem regalima humitat per tot arreu, les roques recobertes de molsa empapada, les falgueres i la vegetació de ribera ocupant qualsevol racó. I omplint-ho tot la remor ensordidora de litres i lites d'aigua precipitant-se en el buit, xocant contra el llit rocós, polint-lo, desgastant-lo. Estem veient actuar en viu el poder erosiu de la natura. És poderosíssima.

Talment com si d'una barrina perforant es tractés, les aigües de l'Arazas han obert una escletxa absolutament sorprenent en la dura roca.

Algun petit mirador ens permet apreciar la cascada pràcticament com si hi fóssim dins.

Quan ens decidim a tornar al món terrenal (no hi ha pressa), podem continuar remuntant la vall per un corriol, ara sí una mica costerut, que ens permetrà contemplar la cascada des de dalt. Allà on reprenem la pista forestal tenim una vista magnífica de l'embut on s'aboca el riu, com si d'un enorme tobogan es tractés. El gran desnivell i el terrabastall de l'aigua en caiguda lliure treuen l'alè. A partir d'aquí el desnivell es suavitza molt i el camí transcorre planer a tocar del riu. En contrast amb el que hem vist a les cascades aquí l'Arazas ens regala raconades de tranquil·litat, trams on l'aigua pura és absolutament transparent i deixa veure perfectament el fons. Faigs, salzes, bedolls estenen les seves branques fins quasi tocar l'aigua encalmada, com si l'estessin acariciant. Si jo fos arbre, sens dubte ho faria.

Un tobogan impossible.

El bosc i el riu, en íntima harmonia.

Al cap d'un parell d'hores de caminada l'Arazas ens regala encara un altre espectacle visual. Són les Gradas de Soaso, un seguit de saltants d'aigua esglaonats que salven progressivament el desnivell definit per multitud d'estrats rocosos de diferents espessors. Això dòna un reguitzell de cascades de diferents mides, de gorgues transparents, d'aigua escumejant; un conjunt de bellesa absolutament inimitable. Junt amb els espadats que tanquen la vall, i amb el Mont Perdut (de 3355 m) que treu el cap a la capçalera, un diria que podríem trobar-nos perfectament en algun indret de les muntanyes Rocalloses. Només hi falta un ós bru pescant salmons a la llera del riu, mentre una àliga plana sobre la boscúria, on s'amaguen uns quants cérvols que mengen tranquil·lament brots i fulles tendres.

Les Gradas de Soaso , esglaons modelats pels gegants de la muntanya.

Al capdamunt de les Gradas la vall s'eixampla i ens endinsem en un enorme circ glacial, ocupat per prats subalpins, i amb grans tarteres d'esbaldregalls que n'entapissen les vessants. El nevat Mont Perdut ho custodia tot. Mitja hora més de caminada suau i s'arriba a la cascada de la Cola del Caballo, la més famosa del parc nacional, la imatge d'Ordesa al món. Avui ja no queden ossos al parc, ni els salmons remunten el riu com abans. Antany el bucard, una subespècie de cabra montesa endèmica del Pirineu, baixava des de les altes pastures d'estiu per passar l'hivern el els boscos que hem recorregut. Caçada fins a l'extenuació, el seu últim reducte fou la vall d'Ordesa. L'últim exemplar va morir l'any 2000, i el bucard es va extingir. Malgrat la bellesa inigualable que el parc ofereix encara, la fauna salvatge actual d'Ordesa, per desgràcia, no és la de sempre. Sabrem preservar el que encara hi queda?

Les fotos d'aquest post són fetes el juny de 2008. Aquell any, una primavera extraordinàriament plujosa (quaranta dies seguits amb precipitació), va fer que la natura d'Ordesa es mostrés pletòrica, vessant aigua per tot arreu i amb una vegetació espectacularment frondosa. Realment, em vaig sentir molt afortunat de poder-hi ser.

Web del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut

I aquesta és una guia molt bona i recomanable per descobrir Ordesa i la resta de la comarca del Sobrarbe: "Sobrarbe, Ordesa y Monte Perdido. Valles de Bielsa, Chistau, Cinca y Ara." Joaquín Guerrero (editor), 2003.

La Salut - Armadans

2010-01-14T13:56:00.033+01:00

Boscos encantats

Frondositat als Esqueions d'Armadans.

Hi ha un indret al Collsacabra, just allà on conflueixen les comarques de la Garrotxa, Osona i la Selva, amb uns paratges de somni. S'agafen uns bocins de la campinya anglesa, uns quants retalls de bosc humit centreuropeu, s'hi escampa un grapat de racons màgics amarats de misticisme cèltic, es rega amb una font miraculosa, i s'enlaira tot cap al cel fins a gaudir de vistes d'ocell des dels Pirineus fins a la Mediterrània. Així és l'entorn natural de La Salut-Armadans.

Els vastos plans d'Armadans.

Uns quants bedolls semblen els encarregats de custodiar les pastures d'alçada.

Aquests suaus altiplans ondulats, a més de 1000 metres d'altitud, combinen amb sorprenent harmonia un reguitzell de paisatges formats per pastures, clapes de bosc, petits torrents i afloraments rocosos amagats. Tot plegat, amb el vist-i-plau de Nostre Senyor que divinament s'encarregà de garantir-hi l'aigua de la vida en abundància, tant per a la natura com per a l'esperit dels homes. La posició privilegiada de l'indret, frontera geogràfica entre els reialmes climàtics mediterrani i continental humit, fa que les precipitacions hi siguin molt abundants i repartides al llarg de l'any. Com a resultat s'hi ha desenvolupat una vegetació exhuberant, pròpia de latituds més septentrionals que la nostra, amb presència de faigs, roures, castanyers, bedolls, grèvol, així com nombroses varietats de falgueres, molses, líquens i bolets. Frondositat en estat pur, i a l'abast de tothom.

Camí sota l'ombra dels arbres al pla dels Alemanys.

Alguns indrets amagats en el més recòndit del bosc reben al visitant que gosa aventurar-s'hi amb una catifa vermella de fulles.

Descobrir La Salut-Armadans és molt fàcil. S'hi pot arribar en cotxe per la carretera d'Olot a Vic (l'antiga, la que s'enfila per Rupit, i no pas la que travessa els flamants nous túnels de Bracons). Una desviació passat el coll de Condreu on hi ha la cruïlla cap a El Far (si es ve de la banda d'Osona), o bé més amunt del coll d'Uria (si es procedeix de la Vall d'en Bas), ens menarà en poc més d'un quilòmetre fins al Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut. Fundat el segle XVIII com a parada en el camí ral de Vic a Olot, punt de peregrinació dels devots de la vall d'Hostoles per les aigües guaridores que d'una petita font brollen, actualment s'hi fan misses regularment, hi ha una hostatgeria i un restaurant oberts tot l'any. Al mateix santuari hi ha un mirador que ofereix vistes amplíssimes que abasten des del Puigmal al Canigó, des del Cap de Creus a les Gavarres, des del Bassegoda al Montseny, de la badia de Roses a les valls de la Garrotxa. El lloc és molt concorregut els dies de festa.

Fageda a tocar del santuari.

L'estanyet d'Armadans, curiosament situat al punt més alt d'aquest espai natural.

El millor, però, està per descobrir només travessar l'arcada que condueix cap a la part posterior del santuari. Des d'aquí un camí s'endinsa en un bosc de faigs que no és més que l'aperitiu del que ens espera si estem disposats a caminar una miqueta. Les passejades que s'hi poden fer són moltes i no revesteixen cap dificultat. Val la pena fer-ho, sincerament. Degudament senyalitzats, una sèrie de camins i pistes ens permetran endinsar-nos en aquest entorn meravellós, i fer-hi troballes d'indrets evocadors: les Roques Encantades, els Esqueions, el Turó d'Armadans, la Bassa de les Granotes, el Pla dels Alemanys, Roca-roja, el Collet de l'Arç...

La dansa hipnòtica dels bedolls a mercè dels vents, un espectacle que es pot gaudir tot l'any.

Tansols cal caminar uns minuts pel camí que s'enfila suaument rere el santuari, que de seguida gira a l'esquerra fins a sortir de la fageda i desembocar en un collet obert de prats recoberts de falguerars. Just passades les tanques per al bestiar podem triar entre anar a l'esquerra o a la dreta; qualsevol elecció ens regalarà una passejada inoblidable. A la dreta travessarem el Pla dels Alemanys entre prats i boscos mixtos de roure i alzinar, fins arribar a l'Estany del Coll emplaçat en un ampli llom de pastures ancestrals. A l'esquerra arribarem de seguida al Collet de l'Arç, cruïlla estratègica des d'on podrem seguir en línia recta pel Pla de la Jaça fins a la Bassa de les Granotes; allà cada nit d'estiu hi ha concert de batracis. O des del mateix collet podem endinsar-nos agosaradament a la boscúria tot descendint paral·lelament al Torrent dels Esqueions, entre catifes de fulles i raconades fosques i humides que més aviat semblen la morada de misteriosos éssers fantàstics de contes i fàbules.

Els altiplans del Cabrerès reflexats a l'estanyet d'Armadans una tarda d'estiu.

Joncs i nenúfars a les vores de la bassa.

Un ramat d'ovelles campa lliurement per les pastures, tot aprofitant la darrera herba fresca de l'època estival.

O també des del Collet de l'Arç podem seguir el camí de mà esquerra, que ens deixarà als amplíssims Plans d'Armadans, extensos prats de pastura encerclats per fagedes centenàries. Si els camps no estan conreats, depenent de l'època de l'any, és recomanable travessar-los pel mig, gaudint d'una deliciosa sensació d'amplitud accentuada pels llunyans horitzons que es divisen: els altiplans de Cabrera, el massís del Puigsacalm, la silueta pirinenca i el mar Mediterrani en la llunyania. Al punt més alt d'aquests plans, al Turó d'Armadans, una petita bassa amb joncs i nenúfars ens regalarà una agradable visió del que potser, qui sap, sigui una llar secreta per a les fades d'aigua. Més enllà dels Plans d'Armadans seguint el camí, retornats al màgic domini del faig, ens podrem arribar fins a les Roques Encantades, el racó emblemàtic i més conegut d'aquest entorn natural. Al bell mig d'un bosc propi de hobbits, nans i elfs, ens toparem amb unes formacions rocoses curiosíssimes, formades per grans blocs arrodonits de pedra arenisca, apilats en torres i castells d'aire mitològic, fortaleses pètries dels habitants amagats del bosc.

Si existeixen els follets del bosc, per indrets així deuen voltar.

Un entorn il·luminat per la llum celestial?

Les Roques Encantades, lloc ideal per a explorar amb nens.

En voleu més? Doncs aneu-hi i descobriu per vosaltres mateixos, no us en penedireu. A més, en acabat, el Santuari de la Salut us acollirà per a refer-hi les forces. Al capdavall, una passejada per La Salut-Armadans és garantia de guariment. Físic i espiritual.

Dues panoràmiques des del mirador de La Salut, des d'on la vista capta llunyanes muntanyes, boscos immensos i valls ufanoses.

Bones Festes i Feliç 2010

2009-12-23T17:32:00.004+01:00

Els meus millors desitjos per aquest Nadal i el proper any 2010

Mis mejores deseos para esta Navidad y el próximo año 2010

My best wishes for Christmas and next year 2010

Estany d'Ivars i Vila-Sana

2009-12-11T13:55:00.037+01:00

Una afortunada recuperació

Text i fotos originals Jordi Pi, adaptació i retocs David Soler

L'estany d'Ivars i Vila-Sana, a la comarca del Pla d'Urgell, va ser una de les més importants zones humides de la depressió central catalana fins a la seva dessecació total l'any 1951. L'origen d'aquest estany endorreic és el resultat d'unes condicions geològiques particulars del terreny. Ubicat en una zona lleugerament còncava de les terres planes lleidatanes, la presència i aflorament d'aigua en un fons impermeable provocaven que la poca aigua que hi arribava s'hi acumulés sense possibilitat de drenatge lateral. Així, en resultava un estany de poca profunditat, d'aigües salobrenques, que fins i tot alguns estius s'arribava a assecar completament.

Des de feia temps havia existit una zona humida més o menys intermitent en aquest sector. La construcció del Canal d'Urgell, el 1861, va comportar un major aport d'aigua a la plana, va causar un augment regional dels nivells freàtics i va transformar uns semiàrid paisatge estepari, quasi estèril, en fèrtils planes agrícoles on el conreu de cereals, fruites i verdures es va estendre ocupant cada parcel·la disponible. Així, l'estany es va convertir en un dels més grans de la Catalunya interior, assolint un màxim de 130 hectàrees de superfície.

L'abundància i diversitat de fauna en aquest entorn eren notables, en especial els ocells aquàtics. Les seves aigües i vores eren un freqüentat lloc d'esbarjo, descans i celebracions dels habitants del Pla d'Urgell. Una de les activitats més populars era la caça d'ànecs. N'hi devia haver tants que fins i tot gent de Barcelona i Lleida hi venien en tren els dies de festa a obtenir trofeus tot disparant a tort i a dret. Eren altres temps.

Però el "desarrolismo" franquista hi va acabar ficant cullerada, aquí també com en tants altres llocs. El Proyecto de Saneamiento pretenia obtenir més terres de conreu, i de passada eliminar zones "insalubres", així que entre el 1945 i 1951 va acabar de ser dessecat del tot cosa que va suposar la desaparició de l'estany. Durant anys el terra va alliberar les sals retingudes i els conreus hi van ser poc viables, però a la llarga l'antic estany va acabar transformat en un terreny agrícola més.

Per sort, i engegat amb la voluntat dels propis veïns, des del 1992 es promogué la recuperació de l'antic estany. Amb diversos acords i projectes entre els ajuntaments i la Generalitat de Catalunya, aquest passà a formar part del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN), i de la xarxa Natura 2000. La creació d'un consorci entre institucions permet iniciar les accions d'acondicionament, en les que hi intervé la Fundació Territori i Paisatge que acaba adquirint i gestionant l'espai. Finalment, l'any 2005 comença l'emplenament definitiu. El recuperat Estany d'Ivars i Vila-Sana esdevé un pol d'atracció naturalística importantíssim per a les comarques centrals catalanes.

L'estany d'Ivars i Vila-Sana des del cel:

Per saber-ne més:

Estany Serveis

Estany d'Ivars i Vila-Sana, Obra Social de Caixa Catalunya

=============

Coneixeu millor en Jordi Pi, visiteu els seus blocs:

Minerals, muntanya i medi ambient

Les muntanyes de Catalunya

Pirenàica

=============

El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars

2009-12-02T10:24:00.015+01:00

Lluís Pallí i Carles Roqué, 2009

El passat 30 de novembre de 2009 va tenir lloc la presentació del llibre "El Patrimoni Geològic de les Terres Gironines: 300 Elements Singulars", realitzat pel Dr. Lluís Pallí i el Dr. Carles Roqué, de l'Àrea de Geodinàmica Externa de la Universitat de Girona. L'acte es va celebrar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona i va ser presidit pel Sr. Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

L'obra, de gran format i amb una edició de qualitat que ha comptat amb el suport inestimable de la Diputació de Girona, té un total de 425 pàgines i prop de 350 fotografies en color. Representa la culminació de molts anys dedicats pels autors a la recerca i el coneixement del ric, divers i vastíssim patrimoni geològic de les comarques gironines. Una profusa selecció dels tres centenars d'elements geològics més importants d'aquestes terres queda palesa, mitjançant excel·lents fotografies i explicacions absolutament entenedores, en aquest llibre que sintetitza uns valors que massa sovint queden en segon pla quan es tracta de considerar l'herència natural del país.

Des dels volcans de la Garrotxa als penya-segats de la Costa Brava, dels circs glacials de la Cerdanya i el Ripollès a les aigües de l'estany de Banyoles, de les fonts picants i termals del Gironès i la Selva als sediments farcits de fòssils de l'Empordà. Tot plegat, un recorregut visual magnífic, complet, profusament il·lustrat i que farà descobrir al lector un univers sorprenent que tenim sota els nostres peus, davant els nostres ulls, a quatre passes de casa. Un patrimoni en formació des de fa milions d'anys, un llegat meravellós, de valor indiscutible, que tenim la responsabilitat de transmetre íntegre als nostres fills.

És un enorme plaer per a mi haver contribuït modestament a aquesta obra extraordinària amb la cessió d'una desena de fotografies, entre elles la que conforma la portada. En concret, els espais que s'il·lustren amb fotografies meves són els volcans de Santa Margarida, el Croscat, Puig Subià i Rocanegra al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, la cova de l'Arbreda a Serinyà (Pla de l'Estany), el cim del Taga (Ripollès), així com la cinglera del Far, les mines d'Osor i la pedrera de Can Massabé de Sils, a la Selva. En definitiva, tot un honor haver col·laborat en aquesta joia editorial.

Estany de Banyoles

2009-11-04T12:05:00.028+01:00

Capvespres multicromàtics

El capvespre és una hora màgica a l'estany de Banyoles. La davallada del sol, dia sí dia també, ens regala un espectacle de llum i color sobre la superfície del llac. Les aigües sempre encalmades inicien un joc de reflexos amb el cel, els núvols, els arbres de la riba, les muntanyes de l'horitzó. Com un mirall ondulant, els raigs de llum es combinen capriciosament amb les aigües cristal·lines, mineralitzades, per donar lloc a una indescriptible paleta de colors infinits.

Tots els tons de blau, lila, violat, magenta, cian, porpra, groc, taronja, roig, blanc, es citen alhora però mai en la mateixa proporció, intensitat ni lluïssor. Matisos de blau cel, blau marí, anyil, cobalt, elèctric, ametista, turquesa, aiguamarina... N'hi ha tants que és impossible esmentar-los tots. S'han de veure i s'han de viure. Cada tarda és única a la vora de l'estany, i cada moment ho és també a mida que la llum solar canviant es va fonent poc a poc per donar pas a la nit.

Milers de persones passegen al cap de l'any per les vores de l'estany. És un patrimoni molt interioritzat pels banyolins, a qui no els fa res compartir amb nombrosos forasters el seu particular, peculiar, espi natural. Caminar tranquil·lament entre els grans plàtans de copa generosa i ombra abundant, en idíl·lics passeigs a tocar de l'enorme mirall translúcid que és l'estany, és un petit plaer quotidià a l'abast de tothom, quan es vulgui i amb qui es vulgui.

Descobrir racons romàntics entre els salzes i joncars de la riba; asseure's en un banc a tocar de l'aigua i respirar la brisa humida; observar els ànecs i les altres aus aquàtiques en el seu xipolleig entretingut; escoltar el ritme de les petites onades que xoquen contra les parets de les tradicionals cases de pesca i bany; deixar-se encisar pel suau balanceig de les barques d'esbarjo; percebre la remor de les moltes activitats lúdico-esportives que es realitzen en l'entorn del llac. Tot això és possible a la vora de l'estany... i a més és gratuït. Això sí, gaudir de l'espectacle multicromàtic del capvespre és una experiència que no té preu.

L'estany de Banyoles és el major i més conegut d'un complex sistema lacustre que s'extén per diversos municipis de la comarca del Pla de l'Estany. El de Banyoles és el llac més gran de Catalunya, i junt amb prop de vuitanta estanyols, llacunes, basses, deus, pous i brolladors, formen el sistema lacustre càrstic més important de la Península Ibèrica. Pràcticament tota l'aigua que rep el sistema té un origen subterrani. La infiltració d'aigües de pluja té lloc uns 25 km al nord de Banyoles, on les muntanyes calcàries de l'Alta Garrotxa, altament poroses, actuen com a àrea d'alimentació hídrica. Les aigües circulen pel subsòl en direcció sud, tot travessant formacions rocoses permeables de calcàries i guixos, a les quals dissolen de manera important degut a la pressió del flux profund. Com a resultat d'aquesta dissolució, a l'entorn de Banyoles s'han generat durant mil·lenis nombrosos esfondraments del terreny, que han acabat donant com a resultat diverses concavitats per on l'aigua assoleix la superfície de forma permanent o temporal. La coalescència de molts d'aquests esfondraments, tècnicament anomenats dolines, ha modelat el curiós perfil en forma de vuit de l'estany de Banyoles. La dinàmica es manté activa avui en dia, i molt de tant en tant, després de períodes de pluges abundants, hi ha episodis d'esllavissades submarines al llac, que provoquen petits "tsunamis". Així mateix, més rarament, minúsculs estanyols apareixen d'un dia per l'altre en algun camp o bosc dels voltants de l'estany.

T'agradaria contribuir al bloc?

2009-10-14T10:39:00.011+02:00

Ajuda a divulgar tu també el Patrimoni Natural de Catalunya!

Hi ha tanta riquesa natural per conèixer al nostre país, i tinc tan poc temps per dedicar-me a mostrar-la, que Patrimoni Natural de Catalunya s’obre a les aportacions dels qui estigueu interessats a col·laborar. T’agradaria veure publicat el teu propi tema en aquest bloc?

Segur que tots coneixeu algun indret especial on la natura es desplega amb majestuositat. Segur que tots teniu alguna cosa a explicar sobre la fauna o la flora de les nostres contrades. Segur que tots teniu un racó màgic o una ruta espectacular. Segur que hi ha un moment de l’any favorit, caracteritzat per un esdeveniment natural corprenedor. Colors, paisatges, varietat, sons, animals, llum, textures de la natura, boscos, el pas de les estacions... Tot això i més té cabuda a Patrimoni Natural de Catalunya. M’agradaria que ens ho expliqueu sota el vostre propi punt de vista personal, i que ens ho mostreu a través de la fotografia.

Animeu-vos i envieu un missatge a patrimoninatural[@]yahoo.com (heu de treure els signes [ ] )explicant una mica la vostra proposta, i després comentarem com plasmar-ho al bloc. Podeu llegir els temes ja publicats per fer-vos una idea de la filosofia que intento donar a aquest lloc web.

La intenció és acompanyar unes quantes fotografies amb un text breu que ens faci cinc cèntims de l’essència d’aquell indret o aspecte de la natura de què es parla. No cal que siguin grans articles propis d’una revista especialitzada: amb una petita explicació en fem prou. Si el text que heu escrit no us acaba de convèncer, deixeu-me que us ajudi a millorar-lo. Creieu que les fotos que teniu no són massa bones, o no domineu les tècniques de retoc digital? Cap problema, podem intentar donar-los un aire especial mitjançant l’HDR. El lloc que ens voleu mostrar és de fora de Catalunya? Benvingut sigui també!

Sobretot ens interessa la percepció personal, subjectiva, emotiva, del propi autor o autora del tema. Més que un saber enciclopèdic, volem sentir la natura a través de l’ull de qui ens l’explica. Sigui quin sigui el vincle personal que tingueu amb el patrimoni natural, de tot cor m’encantarà que ho compartiu. Desitjo que amb la vostra col·laboració gaudiu tant com jo.

Cordialment,

David

Serra del Moixeró

2009-09-24T11:16:00.029+02:00

Barrera geogràfica que uneix

Prats alpins i boscos de pi roig i negre s'estenen fins als cims del Moixeró (2091 m) i les Penyes Altes de Moixeró (2276 m)

Segurament la majoria dels lectors heu transitat alguna vegada pel túnel del Cadí, anant o venint entre la Cerdanya i el Berguedà. Des que es va perforar el túnel, la carretera que el travessa ha permès una comunicació fàcil, ràpida, directa, fluïda, entre les terres pirinenques centrals i les comarques barcelonines. Són precisament les grans millores en les interaccions comercials i socials entre terres antany d'esquenes les que justifiquen perforar muntanyes en nom del progrés. Indubtablement, en aquest cas el túnel n'ha aportat molt, de progrés.

Grans espadats calcaris s'alcen prominents en la vessant de Gréixer

Núvols de vent sobre les roques de la Cabrera i el coll d'Escriu

Fageda a la capçalera del barranc de la Mena d'Or

Però aquesta artèria bàsica té un mal nom. No, no vull dir que tingui mala fama. És que l'han batejada amb un nom inapropiat. En comptes de ser el túnel del Cadí, hauria de dir-se túnel del Moixeró, perquè són les entranyes d'aquesta serra les que travessa, no pas les del Cadí. La serra del Cadí queda uns 10 km a l'oest, és a dir al doble de distància de la que mesura el propi túnel. Una relliscada toponímica que es devia cometre a la taula d'algun despatx, en alguna prestigiosa enginyeria (o conselleria?), d'alguna gran capital llunyana. Afortunadament, aquest biaix en el nom té un avantatge, i és el relatiu anonimat en què queden les muntanyes reals per on es transita.

La cara nord del massís del Pedraforca en la llunyania

Camins costeruts s'enfilen pel solà de la Font del Faig per assolir els passos alts de la serra

Roquissars i pinedes assolellats són un entorn tranquil i perfecte per a l'escurçó pirinenc (Vipera aspis)

Al coll de la Cabrera, sovint assotat per forts vents, tortuoses branques de pi roig s'aferren on sigui per resistir les rigorositats climàtiques d'alçada

La serra del Moixeró és una imponent muralla muntanyosa de direcció est-oest que fa de frontera natural entre la Cerdanya al nord, i el Berguedà al Sud. És més modesta en quant a elevació que les serres veïnes: la serra del Cadí (l'autèntica) i el massís de la Tossa d'Alp-Puigllançada superen els 2600 i 2500 m respectivament, mentre que el Moixeró a penes ultrapassa els 2200 m. Els tres conjunts orogràfics difereixen notablement en quant al relleu i la configuració geològica, resultat de la complexa estructura tectònica pirinenca en aquest sector. Així, mentre el Cadí és vorejat per una majestuosa cinglera calcària al nord, el Moixeró ho és pel sud, mentre que a la Tossa d'Alp aquesta dissimetria no és tan clara i en conjunt la morfologia hi és més suau i regular.

Ufanoses pastures al collet de Moixeró i el clot dels Amorriadors, on l'abundant humitat del sòl manté fresca l'herba durant tot l'estiu

Transitats durant generacions per homes i bestiar, els camins i corriols que travessen els prats del capdamunt del Moixeró són per als excursionistes d'avui vies d'accés molt fàcil als cims, un cop superats els grans desnivells des de les valls

Una senzilla fita de pedres i dos llistons de fusta són la humil indicació que s'ha arribat al cim del Moixeró. La inexistència de grans creus metàl·liques omnipresents a tants cimals emblemàtics del país denota la discreció i tranquil·litat que mantenen encara aquestes muntanyes

Pel que fa al tràfec humà el Moixeró guanya la partida, segons com es miri. Per la grandiositat i bellesa dels seus cims el Cadí és molt transitat per part d'excursionistes durant tot l'any. A la Tossa d'Alp hi conflueixen dues estacions d'esquí que es massifiquen a l'hivern, quan la muntanya nevada és domesticada i les multituds es llancen a lliscar pendent avall en un desenfrè urbanita pseudonatural d'esport i aire lliure. Possiblement pel Moixeró és per on hi passa més gent, però tothom hi fa "bypass", tothom només hi està de passada pel túnel, cotxe amunt i avall, amb la mirada fixada en el comptador de velocitat i les senyals de control de ràdar. Que bé. Si la majoria hi està només de passada, la muntanya solitària continua, precisament, solitària.

La vall de Gréixer a l'Alt Berguedà, amb la carretera que mena al túnel del Cadí

Els massissos del Pedraforca (2506 m) i del Comabona (2547 m) a la serra del Cadí

L'amplíssima depressió de la Cerdanya, una gran comarca natural al bell mig del Pirineu, amb personalitat pròpia

Potser en molts aspectes el Moixeró no és tan espectacular com els seus veïns, però en canvi manté l'atractiu de ser una zona natural de valor indubtable, poc concorreguda, variada i molt assequible. Encara que sembli que abans del túnel les comarques que enllaça podien viure d'esquena l'una de l'altra, precisament per la manca d'infrastructures viàries eficaces, això històricament no ha esta ben bé així. Antigament, quan viure de la terra era una de les principals maneres de guanyar-se la vida, el Moixeró ho era molt, de transitat. La seva menor altitud el feia més assequible i més aprofitables els seus recursos naturals, sobretot les altes pastures alpines per a la ramaderia, i els extensos boscos de coníferes per a la fusta o el carboneig. Així mateix els passos de muntanya, més baixos que els del Cadí o la Tossa, romanien accessibles durant més dies a l'any fins i tot a l'hivern. Les feines al camp, molt estacionals, atreien nombrosos berguedans (i altra gent de terres de més al sud) a treballar a la Cerdanya per la sega dels cereals, o fins més enllà camí del Rosselló per la verema. Quan els ceretans havien d'anar a ciutat, en canvi, per aquí havien de passar si es volien estalviar grans voltes que implicaven jornades senceres de viatge. Anar a fires i mercats, assistir a festes i celebracions, visitar parents, a fer negocis, emigrar voluntàriament o a la força, anar a fer fortuna, pagesos, pastors, comerciants, pobres, nobles, cavallers, perseguits i persecutors. Tot plegat, travessant sempre unes muntanyes que, en comptes de barrera de separació, han actuat sempre com a via d'unió entre homes, entre terres. Una connexió que, amb el temps, simplement s'ha desplaçat. Ara, la muntanya es travessa per dins.

Paisatges així mereixen ser contemplats amb tranquil·litat després de l'esforç de la pujada

Roques i coll de Dental, i al darrere el collet de Moixeró i la pleta de Font Freda. Més enllà, la serra del Cadí

Els rocs de Dental, com grans queixals, custodien la silueta de la serra

Les fotos d'aquest tema corresponen a la pujada al Moixeró per la vessant sud, des de Gréixer, passant per la zona inferior de la Canal de la Serp, Coll de l'Avet, Font de la Cabrera i Collet de Moixeró. Són uns 1000 m de desnivell pronunciat tot travessant successivament rouredes, fagedes, pinedes de pi roig i pi negre, tarteres, solanes pedregoses, escarpaments rocosos i prats alpins. Es tracta d'una ascensió molt variada i atractiva, apta per a persones una mica avesades a fer muntanya i amb una mínima preparació tècnica, resistència i equipament bàsic. Tanmateix està mal senyalitzada, és una mica perdedora, i en alguns punts pot ser perillosa si fa mal temps. La millor via d'accés al Moixeró pel sud és el sender GR-107, que des de Gréixer passa pel Coll d'Escriu, el Refugi Sant Jordi i el Coll de Pendís. Des de la vessant de la Cerdanya l'accés a les cotes altes pot fer-se amb vehicle per diverses pistes forestals que pugen des d'Urús, Riu de Cerdanya o Coborriu; per aquesta banda les excursions esdevenen més curtes i fàcils, i són igualment recomanables per tal de gaudir d'aquest espai natural meravellós.

Papallones i altres insectes d'estiu

2009-08-28T18:22:00.046+02:00

Elegància i delicadesa de flor en flor

Una vistosa papallona del gènere Melitaea (possiblement M. phoebe) xucla amb l'espiritrompa el nèctar de diminutes flors en una clariana del bosc.

La dita popular resa que "a l'estiu tota cuca viu", i aquesta veritat és d'allò més encertada i apropiada per als insectes. Després de la bonança primaveral els ous eclosionen, les larves s'atipen de valent i amb la metamorfosi de les crisàlides apareixen els individus adults. Aquests tenen tots un objectiu comú, l'aparellament, que els condueix una activitat frenètica i desenfrenada durant un curt però intens període de temps. Les seves vides són breus, limitades als pocs mesos que dura l'estiu, i tots es llancen a la recerca d'aliment i de parella reproductiva. Així doncs, boscos, camps, jardins i qualsevol entorn amb vegetació, s'omplen de minúscules bestioles de sis potes, ulls compostos i antenes, ben atrafegades amunt i avall.

Papallona apol·lo (Parnassius apollo), que prefereix indrets pedregosos d'alta muntanya. Catalogada com a espècie en perill d'extinció en alguns països (no a Catalunya), és una de les espècies més cobejada pels col·leccionistes.

Papallona rei (Papilio machaon), una de les més grans i espectaculars papallones, fàcil d'identificar, molt comú i observable arreu dels Països Catalans.

Melanargia lachesis, espècie també molt abundant, que combina dissenys en blanc i negre a les ales.

Melitaea parthenoides, que com molts altres nimfàlids sovinteja en els prats de la muntanya mitjana i de l'estatge subalpí, on prefereix els espais oberts i florits de prats i pastures.

En general els insectes són uns animalons que agraden més aviat poc. Molts ens provoquen fàstic i repulsió, com els escarabats, les aranyes, els cucs. D'altres ens resulten molestos, com mosques i mosquits. N'hi ha d'altres que ens són útils i en traiem cert profit, com les abelles. Hi ha un grup, però, que es pot considerar privilegiat dins el món dels insectes, concretament dins l'ordre dels lepidòpters. Un conjunt de bestioles que a tothom agraden, que atrauen les nostres mirades, que criden l'atenció, que cauen simpàtiques. Són les papallones.

Mascle de cleòpatra (Gonepteryx cleopatra). Juntament amb la llimonera (Gonepteryx rhamni), de qui és molt difícil de distingir, mostra un color groc brillant a l'anvers de les ales quan vola, però en repòs el seu revers verd pàl·lid les mimetitza perfectament amb les fulles de l'entorn.

Espiadimonis de la família dels gòmfids (Gomphus pulchellus), temible depredador territorial que patrulla les vores de rius, basses i indrets humits.

Flors de card de muntanya atreuen dues Lycaena alciphron i una Heodes virgaureae.

Papallona de l'arboç (Charaxes jasius), l'espectacle de colors del bosc mediterrani.

Un saltamartins curiós, camuflat entre espines (Tylopsis liliifolia?).

Issoria lathonia prefereix prats oberts, i vores de bosc, a prop de cursos d'aigua.

Les papallones són boniques, almenys segons el cànon humà. Les seves ales, de múltiples formes i tamanys, ens mostren infinitat de colors i dissenys geomètrics ben originals. El seu vol gràcil de flor en flor per xuclar-ne el nèctar dóna alegria a camps i jardins. Vistes de prop ens fixem en les seves potes primes i llargues, les seves antenes delicades, les seves trompes en espiral, els minúsculs pèls que en recobreixen el cos. No ens fa res apropar-nos-hi, mirar-les, tocar-les. Són com acolorides ballarines en miniatura que durant les setmanes d'estiu ens regalen una funció de dansa clàssica en un decorat floral multicolor.

Grogueta o papallona de l'alfals (Colias croceus). Rep aquest nom per ser aquesta planta ferratgera una de les més habituals en l'alimentació de les larves, tot i que poden també nodrir-se d'un ampli ventall de lleguminoses (trèvols, veces, trepadella, etc). Vola preferentment en espais oberts amb abundància de flors.

Em saps veure? Insecte pal (Bacillus rossius).

Parella de pyronia cecilia, amb el típic ocel negre amb pupil·la doble. Espècie força abundant en espais oberts, secs i pedregosos de no massa altitud.

Euplagia quadripunctaria, una papallona nocturna d'hàbits diürs que sota aquestes ales ratllades en blanc i negre n'amaga unes altres de color vermell llampant amb taques negres.

Dues xinxes pudents (Coreus marginatus) semblen desafiar-se pel domini d'una mora, qui sap si el millor pedestal des d'on atreure parella.

Una Issoria lathonia (esquerra) i una Melanargia lachesis (dreta) es diria que fan petar la xerrada tot parlant sobre el bon temps i l'abundància de nèctar aquesta temporada.

A Catalunya estan presents uns quants milers d'espècies de papallones (diürnes i nocturnes), de les quals només uns centenars estan classificades i són ben conegudes. Curiosament, molt poques papallones tenen un nom comú: un signe evident que tot i ser tan abundants, la majoria passen desapercebudes i per això la seva presència està escassament arrelada al llenguatge popular. Per a la majoria de nosaltres són, simplement, unes bestioles boniques. Descobrir-ne de prop la varietat de dissenys, formes i comportaments és descobrir tot un nou univers a escala reduïda.

Zigènids (Zygaena sp.). Els colors vius i contrastats de les ales adverteixen els depredadors: els seus teixits contenen cianur! A la flor inferior dreta un petit mascle d'edemèrid (Oedemera sp.), característic pels fèmurs rabassuts.

Una llagosta verda (Tettigonia viridissima), un dels saltamartins més grossos i comuns, s'ho mira tot mig amagada.

La petita rogeta de l'esteperol (Plebejus (Aricia) cramera).

Pararge aegeria, una papallona freqüent en ambients forestals i ombrívols. Els mascles solen romandre al sol tot esperant el pas d'alguna femella.

Ascalàfid (Libelloides cunii), un actiu depredador, descansant en una tija.

Les fotografies d'aquest post mostren papallones i d'altres insectes que cohabiten amb elles. Foren realitzades durant els mesos d'estiu en diferents localitzacions de boscos, camps, prats i vores de camins del Gironès, la Selva, el Ripollès i el Berguedà. La seva identificació ha estat realitzada mitjançant consulta de la Història Natural dels Països Catalans (Volum 10, Artròpodes II), i diverses pàgines d'internet dedicades als insectes, en especial Insectarium Virtual. Si algú detecta errades, vol complementar la informació d'alguna de les espècies, o simplement deixar un comentari, s'agrairà d'allò més.

"Auxili! Em persegueix una vespa!"

Un diminut però vistós poll de moro (Lygaeus equestris).

Un petit saltamartins intenta passar desapercebut tot mimetitzant-se amb els tons recremats d'una pedra a la vora d'una foguera apagada.

Pyronia cecilia que fa una pausa en el seu àpat de nèctar floral.

Còpula entre xinxes ratllades (Graphosoma lineatum italicum). Poden fer tranquils, els colors cridaners avisen possibles depredadors del seu gust repugnant.

"Fins aviat!"

Per conèixer millor les papallones del nostre país podeu llegir aquest dossier a la revista Presència

Completíssima base de dades fotogràfica d'insectes de la Península Ibèrica: http://www.insectariumvirtual.com

Capçalera de la Vall de Boí

2009-07-23T18:19:00.045+02:00

L'empremta de l'era glacial

L'estany Negre, un dels nombrosos llacs d'origen glacial de la vall de Boí, amb el massís dels Besiberris al fons. Les restes temporals de neu als cims més alts serveixen com a petita mostra recordatòria de l'importantíssim paper modelador del paisatge que tingueren les glaceres durant l'era quaternària.

Des de 70.000 anys enrere, i fins fa uns 10.000 anys, els Pirineus foren afectats per un període glacial lligat a unes condicions climàtiques molt més fredes que les actuals. A conseqüència d'això les neus permanents cobriren durant mil·lenis tota la serralada per damunt dels 2000 m d'altitud, donant al paisatge un aspecte molt similar al que avui tenen les zones més elevades dels Alps centrals o de les Rocalloses canadenques. Els cims muntanyosos constituïren extenses zones d'acumulació de grans gruixos de neu. Aquesta neu, comprimida fins a esdevenir un glaç dens, fluïa sota la forma de descomunals llengües de gel pels abruptes pendents en forma de geleres. Aquestes, al seu torn, envaïen els fons de les valls i arribaven a cotes molt baixes, al voltant dels 1000 m, amb longituds que fàcilment superaven la vintena o trentena de quilòmetres.

Les glaceres ocuparen antigues valls fluvials i les sobreexcavaren gràcies a la potència abrasiva del gel carregat d'ingents quantitats de fragments rocosos arrencats del llit rocós. El resultat és un perfil en "U" de les valls glacials, amb forma còncava de fons pla i parets escarpades, que enllacen més amunt amb els circs i els cimals. Per fer-se una idea de les dimensions de les glaceres, proveu a imaginar-vos en aquesta imatge de Cavallers un espessor de gel que arribava a les altituds on encara es veuen arbres.

Vessans de Comalespada sobre l'Estany Negre. Les zones altes on s'aprecia la neu actuaren com a àrees d'acumulació de glaç que ràpidament fluïa pendent avall erosionant implacablement el llit rocós.

A l''imponent massís dels Besiberris, que arriba als 3033 m, s'hi diferencien clarament les àrees més altes on s'acumulava el glaç, recobertes per abundants derrubis de tonalitats gris clar. Només els cims més elevats i les crestes més retallades, de color gris fosc, aconseguien sobresortir d'entre el glaç. A l'horitzó s'aprecia el massís de la Maladeta, on encara avui sobreviuen minsos aparells glacials de reduïda extensió i en estat de retrocés inexorable.

La transformació del paisatge pirinenc anterior a la màxima extensió de les glaceres fou brutal. La majoria dels pics foren esculpits de tal manera que adquiriren esveltes formes punxegudes i piramidals, de vessants verticalitzades. Les capçaleres de les valls s'eixamplaren i aprofundiren deixant grans concavitats a mode d'anfiteatres emmurallats per barreres de cims altius i arestes afilades. Les antigues valls fluvials foren dramàticament eixamplades i sobreexcavades per la força del gel. La potent i voraç erosió s'encarregà de desmantellar ingents volums de rocam de les vessants. Tot allò que engolia el riu de glaç acabà convertit en acumulacions de grava i sorra barrejats entre aquest, transportats a mercè del flux fins a les zones frontals o laterals, on s'apilaren formant gruixuts i desorganitzats amuntegaments de derrubis pedregosos.

La Punta Alta de Comalesbienes (3015 m) és bon exemple de cim de forma piramidal esculpit per diverses glaceres coalescents en alçada.

Aspecte habitual dels cims i crestes rocosos afectats per gelifracció, al Pic de Comalesbienes. Aquest procés de trencament de la roca des de dins, degut a les enormes forces expansives exercides per l'aigua en congelar-se a l'interior de les escletxes, fou i encara és el responsable del progressiu desmantellament erosiu i de l'acumulació de blocs al peu de parets i vessants.

Cresta de Comalesbienes, on s'aprecia una persona que serveix d'escala.

El refugi Ventosa i Calvell, enlairat damunt l'Estany Negre, queda petit sota les espectaculars Agulles de Travessani. Entre els pics i el llac hi ha 700 m de desnivell per una distància de només 1,5 km, pendents que donen idea de l'enorme grau de sobreexcavació assolit pel glaç durant centenars de segles de glaciació.

Un cop desaparescut el gel perpetu per la pròpia evolució natural del clima cap a la situació més càlida actual, les formes esculpides i deixades per aquell romangueren com a elements caracteritzadors, indiscutiblement dominants, del paisatge pirinenc. Rius i torrents ocuparen de nou l'espai deixat pel glaç i s'encarregaren de retocar la topografia postglacial, en alguns llocs més intensament i en d'altres pràcticament gens. Així, com més amunt anem més evidències resten d'aquella era glacial, i mirem on mirem, encara que no ho sapiguem distingir a primer cop d'ull, la nostra vista es topa amb nombroses proves d'un modelat dramàtic, profund, gèlid, del paisatge.

El circ de Comalesbienes, envoltat de gegants que freguen els 3000 m i esquitxat de petits estanys d'aigües fosques. Les grans acumulacions de pedra sòlta, visibles especialment al costat dret de la fotografia, corresponen a material transportat per les glaceres en l'últim episodi d'avanç del glaç, poc abans de la seva fusió definitiva fa uns 10.000 anys.

Cubetes de sobreexcavació sota les Crestes Barrades de Comalesbienes (2971 m). Afloraments rocosos i esbaldregalls caiguts de les vessants envolten els estanys encalmats.

Estanyols al barranc de Comalesbienes, encerclats per la Pala Alta de Sarradé (2983 m) i el Pic de Pala Gespadera (2876 m). El descens esglaonat de l'antiga llengua glacial deixà una alternança de replans i llindars rocosos on l'aigua de fusió és retinguda temporalment.

Com una llisa superfície polida, l'aigua turquesa dels estanys glacials esdevé un mirall on s'hi reflexen els titans muntanyosos.

A la vall de Boí les grans llengües de glaç formades als Besiberris, al Montardo, a l'actual vall de Sant Nicolau i més amunt de Taüll, convergiren en diferents fases d'aquesta època freda, i donaren lloc a una enorme glacera que en el moment culminant pràcticament arribava al Pont de Suert. A l'alçada de Barruera s'arribaren a acumular quasi 1000 m de gel; en les zones altes com a Cavallers l'espessor del glaç fàcilment devia superar els 400 m. D'aquesta mar de glaç només sobresortien els cims més alts i les crestes més escarpades, que tanmateix estaven sotmeses a una fracturació intensa del seu rocam nu, causat per les forces expansives que el gel infiltrat en les escletxes de la roca hi infligia.

Les estries glacials són una clara evidència de la direcció d'avanç del gel i del seu enorme poder abrasiu. El llit rocós, en ser rascat com si es fregués amb paper de vidre pels fragments rocosos englobats en el glaç, fou intensament polit i les incomptables rascades hi deixaren cicatrius, línies i acanaladures que indiquen el sentit de moviment de la glacera.

La prova del delicte. Els mateixos grans blocs rocosos de formes anguloses que, un cop arrencats de la muntanya viatjaren inclosos en el gel, foren abandonats en desaparèixer aquest al costat mateix del substrat granític que contribuiren a polir.

Com el llom d'una balena que sobresurt de la superfície de l'aigua, aquesta roca moltonada de forma suau i arrodonida és un testimoni inequívoc del pas de la llengua glacial per damunt seu.

Un espectacular aflorament de roques moltonades a les Llastres de la Morta, entre Cavallers i l'Estany Negre. Talment com si es tractés d'onades en un ocèa, hom diria que s'han preservat petrificades les ondulacions que el flux de gel precipitant-se pendent avall anava definint.

Els blocs erràtics són grans roques que el seu dia foren transportades pel glaç, però que en enretirar-se aquest quedaren abandonades, sovint aïllades, en l'emplaçament que ocupaven en aquell moment. De vegades, com aquest bloc erràtic prop de l'Estany Negre, els trobem en posicions estranyes o bé aguantant-se amb curiosos equilibris.

La retirada gradual de les masses glaciars per un progressiu augment mitjà de la fusió respecte a l'acumulació nival, resultà en un desequilibri que anà minvant paulatinament els dominis del gel permanent. Això deixà nombroses concavitats a les valls i als circs, on s'hi formaren infinitat d'estanys i estanyols per simple acumulació de l'aigua de fusió i de precipitació. La continuada dinàmica natural dels processos geològics féu que aquestes depressions ràpidament fossin reblertes per sediments d'origen fluvial aportats per energètics torrents vigoritzats gràcies als importants desnivells, i també per la pausada acumulació de fangs i sorres en ambients lacustres allà on les aigües s'estancaven degut a llindars rocosos que actuaven com a preses naturals. Les pronunciades pendents de parets i vessants s'anaren suavitzant, alhora, per acumulacions d'esbaldregalls pedregosos en forma de ventall invertit, formats allà on barrancs i torrenteres desembocaven a zones més planeres. Poc a poc els rius s'ensenyoriren del fons de les valls, i amb el pas dels segles, successives avingudes i desbordaments n'anaren dipositant sediments a les vores, deixant el terreny suavitzat i esglaonat en terrasses pràcticament horitzontals.

Des del Planell de Riumalo, aigües amunt de Cavallers, hi ha una perspectiva immillorable del gran esglaó rocós que davalla des de l'Estany Negre. En aquesta pendent còncava de roca nua i desgastada hi devia haver, en el seu moment, una cascada de glaç impressionant on la glacera es precipitava formant un caos d'enormes blocs i esquerdes en el gel.

Engorjat tumultuós al capdamunt del Planell de Riumalo. Les aigües de fusió de la glacera, escolant-se per la base d'aquesta tot carregades de pedres de tots els tamanys, adquiriren tal poder abrasiu que excavaren com una barrina gegant el duríssim llit rocós. Un gran bloc encastat entre les parets de l'estretíssim pas n'és testimoni excepcional.

Les dretes vessants muntanyoses, alliberades de la pressió exercida pel glaç, s'erosionen avui en dia per l'acció de l'aigua i les allaus, que arrenquen qualsevol material sòlt i el transporten torrents avall. Al centre de la imatge s'aprecien dos cons de dejecció amb forma de ventall invertit, que acumulen grans quantitats d'esbaldregalls a l'embassament de Cavallers.

El Planell de Riumalo és un replà que fou ocupat per un estanyol després de la fusió de les glaceres, però que en els darrers 10.000 anys ha quedat completament reblert de sediments detrítics aportats pels molts torrents i tarteres que hi conflueixen. Avui l'aigua hi serpenteja entre prats i piles de rocs, i és un paradís on viuen molts grups de marmotes, fàcils de sentir i observar si es para atenció.

L'evolució natural de les vessants, els rius i els estanys encara segueix avui en dia, i pot ésser constatada arreu de la vall de Boí en diferents magnituds i modalitats. Qualsevol caminada o passeig per indrets com Aigüestortes, l'embassament de Cavallers, l'Estany Negre o els nombrosos circs lacustres i cims de l'entorn del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, ens permetrà observar i interpretar moltíssims exemples de l'acció passada de les glaceres en el paisatge, amb formes erosives, acumulacions de materials, trets topogràfics singulars, variades empremtes del pas del gel, subtils històries geològiques. En definitiva, relictes d'un món fred, glaçat, remot, inhòspit i salvatge que va existir allà mateix on ara nosaltres ens passegem amb aires de grandesa. Nosaltres que, minúsculs, ens creiem propietaris d'un entorn que hem fet nostre, autoproclamats tutors quasi divins d'uns fenomens naturals que afirmem dominar i ens entestem a mantenir controlats, acotats. Processos que massa sovint infravalorem, no entenem o, senzillament, ignorem.

Una bona manera d'apreciar el paisatge i les formes deixats per les glaceres és fer l'excursió de la presa de Cavallers fins a Riumalo o l'Estany Negre. Les vistes abarquen des dels cims més escarpats com el massís de Comalesbienes a l'esquerra, fins a les valls modelades per l'avanç del glaç, així com tots els materials rocosos deixats durant el seu pas. Malgrat que l'embassament de Cavallers reomple d'aigua bona part de la vall i ens impedeix veure'n el fons, abans de la construcció de la presa ja existia un estany postglacial aquí mateix.

Una panoràmica de síntesi: des del circ de Comalesbienes ocupat per estanyols, munts de rocam i un llit rocós fracturat i polit, fins al fons de la vall de Boí. En la distància, al costat dret de la fotografia, s'aprecia l'amplitud de la vall lluny dels cims on s'originava la llengua glacial. S'arriba a distingir el poble de Barruera, més enllà del qual va arribar en el seu apogeu, l'empremta dels enormes rius de glaç.

La vall de Boí a Barruera. Un exemple fantàstic de vall esculpida per una glacera, amb fons pla i vessants molt pronunciades tallades a ganivet. El poder erosiu de la llengua principal era tal que els torrents de les petites valls laterals foren incapacos d'encaixar-se tant i ara resten situats a una cota molt superior. A Barruera existí un llac que ràpidament fou reomplert pels sediments aportats pel riu un cop fos el gel. El mateix poble, si us hi fixeu, està emplaçat damunt un ventall al·luvial de forma triangular a la desembocadura d'una vall secundària.

IX Concurs de Fotografia de la Natura, Banyoles 2009

2009-07-11T21:35:00.008+02:00

"Els ambients rurals"

Organitzen: Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, Limnos Ecologistes de Catalunya, Facultat de Ciències Universitat de Girona, Museu Darder Espai d'Interpretació de l'Estany

Premi Universitat de Girona

" L'abandó de la vida rural a les Gavarres I"

Sant Mateu de Montnegre, desembre de 2007

Una exposició de les 40 millors fotografies, incloent les premiades i les finalistes, es pot veure al Museu Darder de Banyoles fins al 30 d'agost de 2009

Petits detalls de primavera

2009-06-17T10:41:00.027+02:00

Flors silvestres, maduixes i borinots

Borinot enfeinat xuclant el nèctar d'una prunel·la grandiflora

Amb l'esdevenir de la primavera, els boscos s'omplen de vida i color. A mida que els dies s'allarguen, la llum del sol escalfa, les pluges reguen generosament la terra. Tot plegat desencadena el despertar d'infinitat d'espècies vegetals que despleguen amb les seves fulles, flors i fruits un bé de déu de formes, aromes, mides, textures, tons multicolors. Simultàniament, multitud d'insectes i altres animals es posen en marxa per aprofitar tal exuberància, activant els seus cicles vitals en un frenesí espectacular que molt sovint ens passa desapercebut. Això és perquè molts d'aquests esdeveniments biològics són massa modestos, o massa breus, o massa escassos, o simplement ens són desconeguts.

Delicades maduixetes de bosc, una efímera exquisidesa

En aquest tema hem acostat la càmera fotogràfica a les flors, a les fulles, als fruits silvestres. Les imatges que aquí es mostren han estat preses als boscos mediterranis de les Gavarres, però encara que els protagonistes puguin ser diferents segons l'ambient ecològic que ens sigui més familiar, totes tenen un comú denominador arreu del país. Totes ens mostren una bellesa de durada curta, d'intensa vitalitat. No hi donarem grans explicacions, tansols us demano que observeu amb dedicació les petites històries naturals que s'hi mostren. I, és clar, us animo a descobrir-ne moltes més per vosaltres mateixos. Sigui on sigui, trobareu petits detalls de primavera.

Verdor i frondositat entre castanyers

L'estepa negra floreix ben aviat i alguns bé que ho saben aprofitar

Apagallums custodiat per... una formiga?

Flor de tomaní o cap d'ase, precària pista d'enlairament

Un bon presagi: diminuta flor de maduixera

Camuflatge brillant

Treballant (o competint?) de dos en dos

Mentre unes encara són verdes, d'altres ja maduren

La centàurea pectinata també rep visitants que no es poden resistir als seus colors

Flor de lligabosc, una enfiladissa amb nom ben explícit

Territori de caça per a una minúscula aranya

Plaer de golafres: ficar tot el cap dins l'olla

Maduixes al seu punt!

Flor que desperta passions

Qui no les colliria?

El Taga

2009-06-01T18:34:00.032+02:00

Es fon la neu i desperten les flors alpines

Trio de pulsatil·les pirinenques a l'estatge alpí del Taga

L'arribada de la primavera ofereix una ocasió excel·lent per pujar al Taga, cim culminant de la Serra Cavallera, al cor del Ripollès. Per una banda, la seva moderada altitud si la comparem amb els grans cimals de l'olla de Núria que freguen els tres mil metres, permet que gran part de la neu ja hagi desaparegut de les seves vessants amb les primeres calors, mentre un extens mantell nival es manté encara als cims més elevats. Sense neu, la seva ascensió és molt fàcil ja que tant si es puja des d'Ogassa, de Bruguera o de Pardines, l'itinerari transcorre plàcidament per prats alpins d'herba baixa, i són escassos els trams més pedregosos o costeruts. Així, caminant tranquil·lament, en un parell o tres hores es pot arribar a dalt de tot del Taga on les vistes de paisatge són amplíssimes i espectaculars.

Pastures i boscos sota el bac de Conivella, a la vall del Segadell

Les darreres clapes de neu entre pi negre, a la ratlla dels dos mil metres d'altitud

Flor de bulbocodi (Bulbocodium vernum), la primera a aparèixer mentre la neu encara s'està fonent

Un altre al·licient de la pujada primaveral al Taga -com de fet a tota l'alta muntanya pirinenca, és clar- és observar el contrast entre les neus hivernals que es van fonent i la vida vegetal que hi comença a florir per tot arreu. L'abundància d'aigua, les temperatures més benignes i un major nombre d'hores d'insolació fan despertar del seu son letàrgic tota una comunitat vegetal excepcional, exclusiva d'aquestes altituds, perfectament adaptada a l'entorn i, fins i tot en alguns casos, endèmica de la nostra serralada. Entre l'herba encara resseca per la presència del gel i la neu fins fa ben poc, treuen el cap minúscules flors de tots colors, que s'alcen no més d'uns pocs centímetres de ran de terra, però que despleguen un espectacle de vistositat grandiós en la seva petitesa. Són acolorits anuncis visuals per als insectes, irresistibles fonts de nèctar i pol·len, que amb la seva efímera existència entapissen durant breus setmanes els prats amb pètals diminuts i delicats estams. Tot aturant-nos sovint a descobrir i observar de ben a prop aquests petits tresors se'ns farà més distret el camí fins al cim.

Verdor i frondositat a les faldes de la Serra Cavallera

Atapeït grup de prímules grans (Primula elatior)

El safrà de muntanya (Crocus vernus) sembla formar bosquets en miniatura

La creu del Taga, a 2040 m

Un cop a dalt, des de la gran creu blanca s'obren unes panoràmiques esplèndides als quatre vents. La gran muralla encara blanca formada per les nombroses moles muntanyoses que hi ha entre el Puigmal i el Canigó, és una clara evidència que la primavera no només avança per dies, sinó que va pujant en altitud, i que també arribarà al sostre pirinenc tard o d'hora. Des de la nostra talaia avançada abastarem des de les costes empordaneses, fins als emblemàtics perfils del Montseny, Montserrat, el Pedraforca i el Cadí-Moixeró. Entre collades entreveurem els cimals de la Cerdanya i Andorra, allà sota mateix ens quedaran les valls del Ter i el Freser, la boirina difuminarà les Planes de Vic i el Bages, i gaudirem també del mosaic de boscos i cingles de les terres altes de la Garrotxa, el Lluçanès i el Berguedà.

Herba fetgera en flor (Hepatica nobilis) a la vora fresca d'un camí ombrívol

Clapes arbustives de boix (Buxus sempervirens) en la transició del bosc als prats alpins, des d'on es veu el poble de Pardines

Una pulsatil·la pirinenca (Pulsatilla vernalis ssp. pyrenaica) desplega amb exuberància tot el seu esplendor, mentre darrera seu una altra ja comença a obrir-se

Però totes aquestes fites del paisatge són permanents, seran allà cada vegada que tornem a pujar al Taga. Cal tocar de peus a terra, ja que és aquí on la bellesa és més fugissera. Les modestes meravelles florístiques perviuran el que durarà la primavera. Després s'acabaran i haurem esperar un any més. Gaudim-ne, ara que podem.

Pica d'Estats

2009-05-08T18:20:00.023+02:00

Peregrinació al sostre de Catalunya

Aprofitant el bon temps d'un dia d'estiu a l'alta muntanya, un grup d'excursionistes enfila per la vessant francesa de la Pica d'Estats, màxima elevació del Pirineu Català, camí del port de Sotllo.

A part de ser el punt més alt del Principat, segurament la Pica d'Estats és el cim del nostre país que més catalans diferents han trepitjat al llarg de la història. Bé, potser en realitat aquest honor l'ostenta el Turó de l'Home al Montseny, o bé Sant Jeroni a Montserrat, o algun altre que ara ens pugui passar per alt. Però aquests no compten: s'hi pot arribar al capdamunt en cotxe o en funicular, i la caminada exigida és mínima. Em refereixo a cims de debò, aquells que s'han de suar, que obliguen a un esforç físic d'un bon grapat d'hores, calçat amb unes bones botes, carregat amb la motxilla a l'esquena, plantant la tenda a mig camí per passar-hi la nit.

La ruta clàssica d'ascens a la Pica comença al pla de Boet, a la cota 1850 m de la capçalera de la Vall Ferrera, dins l'àmbit del Parc Natural de l'Alt Pirineu. Des d'aquí en pocs minuts a través de boscos de ribera i d'alta muntanya s'accedeix al refugi guardat de Vallferrera.

Un cop enfilada la vall del Barranc de Sotllo el sender va guanyant alçada esglaonadament resseguint el curs del riu, entre saltants d'aigua i formacions rocoses polides i suavitzades per antigues glaceres.

Poques muntanyes són l'objectiu tan cobejat d'excursionistes, muntanyencs, alpinistes, xirucaires, trekkers, climbers, hikers, i tot tipus de fauna incloent-hi els urbanites. La Pica d'Estats és el cim culminant de Catalunya, amb els seus 3143 m (valor que difereix en alguns metres amunt o avall segons els mapes), i això per sí mateix n'és el principal atractiu. És per tant el no va més de les ascensions a Catalunya, més amunt no es pot pujar i per tant quan t'hi trobes allà dalt, enfilat a la creu metàl·lica del cim, ets el català més alt. Bé, això si la multitud t'ho permet.

Els Plans de Sotllo, recoberts d'una particular vegetació d'ambients aquàtics, formen un entorn excepcional de mulleres i petits braços d'aigua serpentejants. Aquesta cubeta de sobreexcavació glacial situada a una alçada de 2183 m, fou antigament ocupada per un llac d'alta muntanya, i progressivament s'ha anat colmatant de sediments fangosos i sorrencs aportats durant segles per les torrentades dels nombrosos rierols i barrancs que hi conflueixen.

L'Estany de Sotllo, a 2343 m d'altitud, és el primer dels dos grans llacs glacials que es voregen durant l'ascensió. Damunt seu, la inconfusible silueta triplement retallada de la Pica d'Estats és un permanent i amenaçador recordatori del que encara ens queda per pujar. Els seus tres cimals, d'esquerra a dreta, són el Pic Verdaguer (3129 m), la Pica d'Estats (3143 m) i la Punta Gabarró (3115 m).

De fet només Déu sap quants catalans han pujat a la Pica d'Estats. I mai millor dit, perquè l'ascensió a la Pica és com una experiència religiosa, mística, fins i tot iniciàtica. Tothom que hi ha pujat se n'ha recordat en un moment o altre, de Déu Nostre Senyor...per bé o per mal! En el camí a la Pica, com davant l'Omnipresent, tots som iguals. Tots som peregrins, estem sols, empetitits sota la grandiositat de les grans moles rocoses, a mercè de la voluntat divina de les gegantines parets pirinenques, de la imprevisible fúria dels fenomens meteorològics d'altitud.

Aigües completament calmades a l'Estany d'Estats (2464 m), on els cims s'emmirallen amb una perfecció quasi màgica. La transparència de l'aigua és tal que permet observar amb tot detall les roques del fons, donant la sensació que un hi podria caminar al damunt com si d'un terra de vidre es tractés.

L'experiència de pujar a la Pica s'assembla a una peregrinació: tots els creients i amants de la muntanya hi han d'anar almenys una vegada. Entre mitjans de primavera i principis de tardor, sobretot en dates senyalades com Sant Joan, la Mare de Déu d'Agost o l'Onze de Setembre, el camí de l'excelsa Pica s'assembla a una processó de devots. Cadascú amb el seu fervor, marcant els propis passos com si d'un particular via crucis es tractés, s'enfila el particular patiment fins al cim. Grups d'amics amants de la muntanya, com germandats, ascendeixen en rosari per viarals i tarteres, enmig d'un sagrat silenci trencat només en les aturades de descans, com quan els fidels s'aturen a les estacions per resar.

Per assolir el Port de Sotllo, a 2874 m, cal superar amb paciència i penitència els grans tarterars de la capçalera de la Coma d'Estats. Aquest és un dels trams més durs del trajecte, i arribar-hi és tota una fita per a molts.

Des del coll hi ha dues opcions per encarar el tram final de l'ascensió. Els qui trien la cresta rocosa que fa via directa fins a la Pica saben que escullen un camí inestable, molt aeri i que exigirà passos de grimpada complicats, una ruta potencialment mortal que és totalment desaconsellable en cas de pluja, vent o terreny glaçat. La majoria, més assenyats, opten per un descens parcial per la vessant francesa de la Cometa d'Estats, que tanmateix obliga a fer més volta tot flanquejant el cim pel darrera, en un itinerari menys abrupte però amb alguns passos un xic delicats. Per altra banda les vistes cap al massís de Bassiés, sobresortint com una nau del mar de núvols, bé compensen el recorregut i esforç extra.

Congesta permanent de neu a la banda ombrívola de la Pica, un tram curt però exposat a relliscades fatals si no es va mínimament preparat. Clapes com aquesta resisteixen al desgel fins i tot els estius més calorosos, tot i que durant les darreres dècades l'extensió de les neus perpètues en les zones més altes ha anat retrocedint paulatinament.

La vigília de l'ascensió es converteix en una litúrgia de preparatius. Un cop allà, a mida que s'ascendeix penosament, un es troba sol amb sí mateix, acompanyat només de la pròpia respiració, que com més amunt més fatigosa es torna. Durant aquestes hores llargues hi ha molt temps per pensar, meditar, reflexionar. L'ascens es pot convertir en un calvari, en una penitència, o en una revel·lació; això ja depen de cadascú. El que sí és cert és que, una vegada s'ha arribat al cim s'assoleix la il·luminació. S'ha arribat a dalt, el més a prop possible del cel, de l'eterna divinitat pirinenca que és la Pica. La comunió és total amb l'eteri ésser suprem dels cims. Bé, més aviat amb l'ésser suprem dels cims... i amb els setanta-dos muntanyencs més amb qui ens hem de barallar per fer-nos la foto al costat de la creu!

Interminables corrues d'excursionistes, alguns que encara pugen i altres que ja baixen, conflueixen en el tram final de l'ascensió. En dies senyalats de la temporada estival, en especial durant caps de setmana llargs i ponts, centenars de persones s'animen a aprofitar el bon temps per assolir una fita que no pot faltar en el currículum de qualsevol amant de l'alta muntanya: els 3143 m de la Pica d'Estats, el sostre de Catalunya.

Una imatge per al record: hem fet el cim! Siusplau, vagin agafant número per fer la foto...

Pel que representa, la Pica d'Estats és com un imant per als excursionistes. Però al seu voltant hi ha altres cims de més de tres mil metres, com el Montcalm (3078 m) a la vessant francesa, que constitueixen reptes alpinistes igualment atractius i malgrat tot són molt menys visitats.

La baixada és igual de llarga que la pujada, i es fa igualment pesada degut al cansament, les cames castigades i el relaxament de l'atenció un cop s'ha aconseguit l'objectiu del cim. És llavors quan músculs, genolls i esquena es ressenteixen de l'esforç, quan una reblincada de turmell o una relliscada deguda a pedres sòltes ens poden jugar una mala passada i espatllar una jornada memorable; cal doncs descendir amb compte, parant atenció al terreny inestable i costerut, però sense perdre'ns les vistes d'allò que quan pujàvem ens quedava d'esquena.

La Pica d'Estats (dreta) i el Pic de Sotllo (esquerra) vistos des de l'estany de Sotllo, s'alcen com dues grans moles altives, preparades per posar-ho ben difícil a tot aquell descregut que s'atreveixi a desafiar-ne la majestuosa altitud. Tanmateix la recompensa és generosa si, amb resistència, constància i humilitat aconseguim trepitjar-ne el cim.

Amplieu la imatge i veureu més amb detall per on transcorre el recorregut.

El Far

2009-03-19T10:53:00.026+01:00

La proa del Collsacabra

"... lo promontori del Far, que sembla una nau de llarga proa que surt d'entre les serres, sobre l'estranya mar de verdor de les Guilleries..." Jacint Verdaguer

El Far, nom curiós per a una muntanya que es troba ben terra endins. El Far s'alça majestuós fins als 1123 m a l'extrem sudoriental del massís del Collsacabra, entre les comarques d'Osona, la Garrotxa i la Selva. És una muntanya certament atípica, ja que forma un extens altiplà lleugerament basculat a ponent, de forma molt allargada, amb uns 700 m d'amplada màxima i uns 1500 m de longitud. Tot l'altiplà està recobert de bosc mediterrani de mitja muntanya, dominat per l'alzinar i la roureda, amb clapes de fageda i boixeda en els sectors més ombrívols. El punt més elevat es situa justament a la punta, on hi ha el santuari dedicat a la Mare de Déu del Far. Allà també hi ha un restaurant i miradors amb unes vistes esplèndides.

"... timba pelada i vermella que sembla la proa d'aquest vaixell fantàstic de Collsacabra." Joan Santamaria.

El perímetre de la muntanya ve marcat per una contínua cinglera de roca calcària, d'entre 50 i 75 m de caiguda vertical, inaccessible des de baix a excepció d'uns pocs passos entre rocam, els graus, per on s'enfilen corriols ancestrals. Tanmateix al Far s'hi pot arribar en cotxe des del Coll de Condreu, per on passa la carretera que uneix Vic i Olot passant per Rupit. És un indret molt concorregut, popular no només per la facilitat d'accés sinó sobretot pels paisatges que des d'allà s'albiren, i també per la gastronomia de què hom hi pot gaudir.

"A Collsacabra, proa de vaixell avançada sobre el cor del país i amb la popa clavada en el Pirineu..." Josep Pla.

El nom de la muntanya del Far diuen que li van posar els pescadors de l'Escala. De dia la seva silueta marcadament assimètrica, de perfil pla que s'enlaira cap al sud i cau en picat per l'espadat de la punta, li dóna un tret únic, inconfusible en l'horitzó. Malgrat trobar-se a una cinquantena de quilòmetres de la costa, la seva alçada considerable i el fet que sobresurti pel damunt de muntanyes més properes al mar però força més baixes, el fan visible des de gran part de la costa altempordanesa. De nit, gràcies a les llums del santuari i l'hostatgeria que des de fa uns quants segles estan permanentment habitats, els pescadors en alta mar sempre tenien un punt brillant de referència on aferrar-se per trobar el camí de retorn a terra ferma. Qui sap quantes vides de gent de mar han salvat de ser engolides per les aigües les llums celestials de la Mare de Déu del Far. Cert o no, el que és clar és que el Far es veu des de molts indrets del nord-est català, alhora que des d'allà dalt es divisa una enorme i variada extensió de territori.

Els vincles amb el mar no s'acaben amb el nom. Nombrosos escriptors catalans han ampliat el lligam marítim de la muntanya amb motiu de la seva particular silueta i peculiar relleu. Talment com si d'una nau es tractés, avançant damunt les onades que semblen definir els turons boscosos sobre els que s'alça, la cinglera del Far recorda una proa llançada a tota velocitat vent enllà, essent-ne el santuari el mascaró.

"El cingle del Far té l'aire, i sobretot a sol ponent, d'una proa llançada a gran velocitat. Sembla que, passant, hauria de remoure al volt una bullida de comes i pujols, i arriba a sorprendre que, a baix, en les petites valls, les ombres no canviïn com canvia l'escuma." Maurici Serrahima.

L'ascensió a peu al Far des de Sant Martí Sacalm, on es pot arribar per carretera des d'Amer, és molt gratificant. A baix estant un se sent observat pels visitants que des d'allà dalt al santuari el contemplen com una formigueta avançant per camins i prats. El desnivell és considerable i el camí costerut s'enfila pels boscos espessos fins arribar al grau de Santa Anna, on una petita capelleta ens obre el pas a l'altiplà. En pocs minuts més s'arriba al santuari on podrem entaular-nos per refer-nos de l'esforç. Abans però cal contemplar l'immens paisatge i comprovar que hem passat de formiguetes a gegants que tot ho dominen amb la vista. Si el dia és clar veurem el mar Mediterrani de la badia de Roses fins a la vall d'Aro, les planes de l'Empordà, la Selva i Vic, les muntanyes del Canigó, l'Alta Garrotxa, l'Albera, el Montgrí, les Gavarres, les Guilleries, el Montseny, Montserrat, el Pedraforca, els cingles de Rupit i Tavertet, la vall del Ter a Susqueda...

Aneu-hi algun cop al Far, ni que sigui amb cotxe. Apropeu-vos a l'abisme, recolzeu-vos en la barana. Tanqueu els ulls. Respireu fondo. Noteu el vent a la cara. De ben segur que us arribarà l'olor de la sal, la remor de les onades, els sons del mar. És clar, què si no? Som al Far...

======

Les cites dels autors són estretes de l'Atles Literari de les Terres Gironines

Aquí trobareu un interessant tríptic sobre la geologia del Far

El Far sobre mapa:

Montsagre i Montaspre de Paüls

2009-02-26T19:11:00.029+01:00

Dominis de la cabra hispànica al Massís del Port

El poblet de Paüls, a la comarca del Baix Ebre, es troba emplaçat al bell mig del Massís del Port, a la capçalera de la vall de Barranc de les Fonts. Només s'hi pot arribar a través d'una sinuosa i estreta carretera, i es troba encimbellat en un turó rocós, amb l'església parroquial i les restes d'un castell al capdamunt. Afortunadament Paüls ha escapat de la febrada constructora dels darrers anys i encara conserva l'estructura típica de cases disposades esglaonadament en la vessant, amb angostos carrers que formen un entramat laberíntic, i que s'enfilen fins a l'església.

Paüls, petit poble de cases apinyades i carrers costeruts, resta amagat entre muntanyes i boscos al cor del Parc Natural del Port.

La vall de Paüls forma un cul de sac envoltat de serres muntanyoses per tots costats, amb nombrosos tossals altius que superen els 1000 m d'altitud (el poble està només a 300 m d'alçària). El relleu és molt abrupte i accidentat, amb moles rocoses i cingleres que amaguen nombroses valls fondes i barrancs. El rocam és format majoritàriament per calcàries de l'era mesozoica, que per tot arreu mostren signes de carstificació: coves, avencs, rasclers i tarteres pedregoses són omnipresents aquí i allà. De tan foradat que està el massís per dins, l'aigua de pluja quasi mai circula pels rierols, sinó que s'infiltra per la muntanya, tot dissolent les roques al seu pas, i emergeix en infinitat de fonts i surgències, anomenats ullals en aquestes terres. El fons de la vall, prop dels torrents principals, és una bona terra de conreu de secà, ideal per al cultiu de la cirera, el fruit més exquisit i característic de Paüls.

La bassa de la Refoia, al Coll Roig del Montsagre, ha estat durant segles punt de pas ancestral d'incontables ramats transhumants.

Les desafiants cingleres verticals del Tossal d'Engrilló (1073 m) són assotades sovint pel cerç, el característic vent fort, sec i fred que ve de la depressió de l'Ebre.

La generosa font del Montsagre, un fresc brollador d'aigua boníssima custodiat per les parets rocoses de la Mola Grossa (1046 m).

Moltes són les excursions que es poden fer per les muntanyes que envolten Paüls. El Montsagre al nord, o el Montaspre al sud, són indrets feréstecs, molt poc concorreguts, on els boscos de pi negral s'enfilen per les vessants pedregoses i cingles fins a les altes carenes castigades pel vent. Pels camins trobarem fonts, baumes, antics corrals de pedra per al bestiar i fins i tot alguna ermita amagada com Sant Roc. Les vistes des dels cims prometen grans panorames dels Ports, i si el dia és clar abastarem des del Mediterrani fins als Pirineus. L'esforç de caminada que exigeixen els pronunciats desnivells queda sobradament compensat per la bellesa dels barrancs, els cingles, els boscos i els erms més elevats.

La transició entre les planes de la Terra Alta i el massís del Port és sobtada, abrupta, i pobles com Bot i Prat de Comte es veuen petits, de joguina, comparats amb la grandiositat de les serres que els envolten.

Espesses pinedes i escarpats cingles calcaris encerclen la vall de Paüls, aquí vista des de lo Portell en el camí que puja al Montaspre.

Un típic cel encapotat que emboira els cims quan la humitat procedent del mar és bloquejada per la barrera muntanyosa dels Ports.

Fòssil d'ammonit a la Coscollosa. Aquesta mena de calamar de closca cargolada que va viure durant el Juràssic és una evidència transformada en roca d'antiquíssims mars tropicals que avui forma les entranyes d'aquestes muntanyes.

Només alguns arbres resisteixen les inclements condicions ambientals a la carena divisòria del Montaspre, on herbes baixes i arbustos atapeïts com l'eriçó colonitzen lleixes i vessants pedregoses tot aprofitant la humitat ocasional.

Aquest entorn agreste és ideal per a l'animal més emblemàtic del Parc Natural del Port: la cabra hispànica. Si un s'enfila per camins i corriols, segur que podrà veure les famoses cabres salvatges, sigui en harems dominats per gelosos mascles banyuts, petits grups de femelles amb cries, o exemplars solitaris. Veure les cabres és relativament fàcil, però cal estar atents ja que són tan àgils grimpadores que amb quatre salts desapareixeran en un tres i no res de la nostra vista. Antany foren un preuat objecte de caça major, fet que pràcticament les abocà a l'extinció. Avui encara es poden abatre, però de manera regulada i sota un absolut control per part de les autoritats del parc. Tanmateix una altra modalitat de cacera, molt més moderna, respectuosa i adient als temps actuals, és la que tots podem practicar. Equipats amb uns prismàtics i una càmera fotogràfica, si estem molt atents, segur que podrem obtenir el nostre trofeu. Però estigueu alerta. Cal ser més ràpid que elles i localitzar, apuntar i disparar abans no es facin fonedís!

Fugint hàbilment de mirades indiscretes, un solitari exemplar jove de cabra hispànica s'allunya amb elegants salts de la molesta presència humana en els seus dominis.

===== Conegueu Paüls i les seves contrades a: www.pauls.altanet.org I per als més valents, Estels del Sud. Una Travessia pels Ports que és tot un repte excursionista.

Matagalls

2009-02-06T10:22:00.039+01:00

Grans horitzons des dels calms

Faig solitari de doble tronc als rasos alts del Matagalls

El Matagalls és un clàssic entre clàssics, un cim que els pioners de l'excursionisme català allà cap al segle XIX ja van fer seu molt abans de la dèria caminadora que avui porta tantíssima gent a pujar, lúdicament, muntanyes d'arreu del país. Situat dins del Parc Natural del Montseny, el Matagalls (1697 m) és el punt culminant d'un dels tres submassissos en què es divideix el parc, i el tercer cim en alçària després del Turó de l'Home (1707 segons les cartografies de detall més recents) i les Agudes (1706 m).

Les Agudes i Turó de l'Home des del cim del Matagalls

Les siluetes del Matagalls i les Agudes-Turó de l'Home constitueixen una referència inconfusible en l'horitzó de molts catalans. De Girona a Barcelona, de la costa al Prepirineu, aquestes muntanyes són visibles en dies clars des de molts indrets del país. Formen un patrimoni paisatgístic, personal i sentimental; són elements visuals compartits amb gent d'altres contrades però cadascú els veu des del seu costat. Tant si vius al Vallès com a la Plana de Vic o a la Selva, tanca els ulls i imagina't un horitzó de muntanyes: el massís del Montseny té molts números per aparèixer en el teu imaginari.

Viladrau al cor de les Guilleries, en la llunyania els cingles del Collsacabra i camuflat entre núvols el Pirineu

Fageda a la vessant del Turó Gros, des d'on s'albira el cim del Matagalls

Uns acompanyants tan rellevants lligats al paisatge desperten la curiositat, les ganes de descoberta de nous horitzons, ganes de saber què hi ha darrera d'aquelles muntanyes. Si es vol satisfer aquesta inquietud cal anar-hi, pujar fins dalt i allargar la vista fins on la netedat del dia ho permeti. Si es gaudeix d'una jornada clara d'atmosfera impol·luta, hom podrà abastar del Canigó a Montserrat, del Pedraforca a la Serra de Tramuntana mallorquina. Per als més acomodats el més pràctic és pujar amb cotxe al Turó de l'Home, cim fàcil, humanitzat des de fa temps i apte per als urbanites més apoltronats. Per a qui vulgui guanyar-se el mèrit caminant, el Matagalls és l'opció més que recomanada.

Imatge de la clariana de Coll Pregon ben entrat l'hivern

Un faig nu de fulles

De camins per pujar al Matagalls n'hi ha uns quants, tots igual de fantàstics. Des de Sant Marçal, Coll de Bordoriol o la banda de Viladrau, es puja per uns boscos deliciosos de faig i avet, d'evidents connotacions atlàntiques, i que a la tardor ens garanteixen una esponjosa catifa de fulles i múltiples exquisideses micològiques. En canvi, si s'accedeix des de Collformic o la zona de Montseny d'Amunt la vegetació té un caire més mediterrani degut a l'orientació solana. Es pugi per on es pugi, s'acabarà l'ascensió travessant les zones més altes del Matagalls, que defineixen uns grans espais oberts de formes suaus, els calms, des d'on s'albiren immensos horitzons.

Sant Andreu de la Castanya, la masia habitada a major altitud del Montseny

El mot "calm" fa referència a una extenza zona més aviat planera, poc o gens arbrada, al capdamunt de muntanyes que tenen vessants de pendents força més pronunciades que el cim. En la toponímia del nord i nord-est català n'hi ha uns quants exemples, de calms: Pla de la Calma, Sant Hilari Sacalm, Sant Martí Sacalm, Puigsacalm, Coll Sacalma, Puig de Calmelles, Calm Colomer. Altres calms que no en duen el nom són també presents en la topografia del Montseny, Guilleries-Collsacabra, Salines-Bassegoda, l'Albera, i als alts cims pirinencs entre el Ripollès i l'Aran.

Atapeïdes i arranades clapes de ginebró entapissen els calms del Matagalls, des d'on es divisa la Plana de Vic

El Pla de la Calma, i al fons la depressió del Vallès

Els calms són testimonis molt subtils de paisatges antiquíssims, herència d'un relleu avantpassat de l'actual. Milers de segles d'erosió deixaren arranades antigues serralades de fa desenes de milions d'anys. Amb el pas dels eons i els moviments tectònics, les antigues planes s'elevaren i els massissos actuals prengueren forma; el desgast de rius i torrents n'anà esculpint vessants escarpades però no pogué esborrar del tot aquells perfils quasi horitzontals que es mantingueren als cims. Caminar pels erms suaus del Matagalls és passejar per aquestes superfícies senils.

Copes pentinades pel vent

Assotats pels vents, a mercè de pluja i neu, sotmesos als intensos raigs solars, a voltes embolcallats per denses boires, els calms del Matagalls poden ser paratges realment inhòspits. A aquestes altituds entre 1300 i 1700 m el bosc ja no es pot desenvolupar plenament, a menys que els arbres trobin fondalades arrecerades, ombrívoles i on la humitat pugui ser retinguda. Només alguns faigs s'aventuren a créixer en indrets desprotegits; sovint ho paguen amb mutilacions que en deformen la natural esveltesa. En canvi, nombrosos arbustos, herbes i líquens s'adapten d'allò més bé a l'entorn agreste, formant clapes atapeïdes arran de terra, o no sobresortint més d'uns pocs centímetres per damunt del nivell del sòl.

Pedregar herbat a les Roques del Marquès

Un aflorament de llicorella sembla definir esglaons naturals en el camí cap al cim

Allà on la vegetació no pot aferrar-se destaquen afloraments rocosos i promontoris minerals. La pedra omnipresent al Montseny és la llicorella, nom local donat a l'esquist, una roca metamòrfica de textura fullosa que es trenca fàcilment en làmines d'orientació bastant regular. En alguns punts a més s'hi troben diferents tipus de granits i pòrfirs, que per la seva major duresa solen destacar en el relleu en forma de crestes i sortints més escarpats.

Un rajolí brolla de la font de Sant Miquel dels Sants

Els torrents, anomenats "sots" per aquestes contrades, recullen l'abundant aigua i la desguassen cap a cotes baixes. Tot resseguint aquests fils d'aigua pràcticament permanents és on hi ha major frondositat vegetal, que aprofita les nombroses fonts d'on regalima una aigua fresca i cristal·lina des de les entranyes mateixes de la muntanya, convertida en un enorme dipòsit hídric que deixa anar pausadament el seu subministrament regular.

El santuari de Sant Segimon i l'ermita de Sant Miquel dels Barretons

Aferrat a la terra prop del torrent de Rentadors

Ramats d'ovelles i cabres que aprofiten les pastures d'altitud abans no arribin les fredorades

I des de ben antic l'home n'ha sabut treure profit, dels boscos i dels calms. Santuaris oblidats, escampats per les altures i amagats entre boscúries, són testimoni mut d'un passat no tan remot quan el massís era concorregut per gents que n'extreien la fusta, feien carbó, n'obtenien pedra o conduien els ramats fins a les altes i fresques pastures. Ara la processó és de muntanyencs equipats amb anorac polar, bastons de trekking i GPS, delerosos d'assolir el cim, de tocar la mítica Creu del Matagalls. Diuen que des d'allà dalt els horitzons són infinits i els paisatges immensos. És veritat. Aneu-hi i comproveu-ho.

La Creu del Matagalls (Fidel, esquerra, i David, dreta)

2n Concurs de Fotografia Geològica

2009-01-13T22:47:00.011+01:00

Col·legi de Geòlegs de Catalunya, 2008

1r Premi Categoria "Hidrogeologia"

" Reflexos ferruginosos"

Sant Gregori (Gironès), abril de 2008

Les ruïnes d'un antic balneari es reflexen en la font picant de Can Coromines, on la precipitació d'òxids de ferro deixa fangs d'intensos tons ocres.

1r Premi Categoria "El Geòleg i el Medi"

"Geòlegs dins del volcà"

Volcà del Croscat (Garrotxa), setembre de 2005

Participants en un congrés internacional de geomorfologia observen la gran cicatriu oberta en el Croscat per antigues explotacions mineres avui restaurades.

Vall de Lord

2009-01-02T17:55:00.024+01:00

Miradors privilegiats de l'avantsala prepirinenca

Panoràmica de la Vall de Lord, amb Sant Llorenç de Morunys al centre.

La vall de Lord forma una subcomarca natural diferenciada al nord del Solsonès. De relleu eminentment muntanyós, s'estructura en un seguit de serres i massissos prepirinencs que van guanyant alçada de sud a nord. Entre aquestes muntanyes, el riu Cardener i els seus afluents han anat modelant el paisatge, tot obrint àmplies i fèrtils valls de fons suaus, i també excavant estrets engorjats encaixats entre abruptes parets rocoses.

Els espais més concorreguts de la vall de Lord són els de la banda nord, on el massís del Port del Comte i la serra del Verd arriben a superar els 2300 m d'altitud. Són paratges transitats per excursionistes, boletaires i esquiadors segons l'època de l'any. Jo us proposo descobrir-ne la zona sud, més modesta en altura però igualment espectacular en paisatges. En un itinerari que es pot fer tranquil·lament en un dia es pot gaudir, des de punts elevats amb miradors excepcionals, d'aquesta geografia abrupta, de rocam vigorós, i envoltada de grans horitzons. La ruta proposada permet enllaçar amb cotxe el mirador de la Creu del Codó, el Santuari de Lord i la presa de la Llosa del Cavall. Només farà falta caminar una mica en els dos primers indrets, però la recompensa que n'obtindrem paga pena el petit esforç.

La Serra de Querol des de la Creu del Codó.

Les serres de Lord, de Busa i de Bastets tanquen la vall de Lord pel sud. Formen una barrera muntanyosa de direcció est-oest, que s'alça sobtadament respecte als turons i altiplans de menor alçària que hi ha més al sud, cap a Solsona. De fet són els primers contraforts del Prepirineu, una mena de primera barrera, una muralla avançada, frontera geològica entre les planes centrals catalanes i els altius massissos pirinencs. Les roques predominants en aquestes muntanyes són els conglomerats.

Bastets, Busa i Lord, les serres que formen el límit sud de la vall de Lord.

Si heu anat mai a Montserrat ja n'haureu vist, de conglomerats; és una roca massissa, compacta i resistent, de color grisós, formada per l'aglutinació de còdols de totes mides, formes i composicions que li donen un aspecte granellut ("pinyolenc" en diuen, a moltes contrades). Aquests materials foren originàriament sediments deixats per grans torrents tumultuosos que, a mida que els Pirineus s'aixecaven per les forces tectòniques de fa 30 o 40 milions d'anys, anaven recollint simultàniament els detritus provinents d'una erosió voraç d'aquells relleus que s'alçaven a tota velocitat geològica. Acumulats en gruixuts estrats, compactats i endurits pel pas del temps, els conglomerats foren empesos, aixecats i deformats per les mateixes forces que elevaven la serralada pirinenca. Fruit d'això, en resultaren serres escarpades, amb els nivells de conglomerats plegats i verticalitzats, conformant una gran barrera que, avui, constitueix l'avantsala prepirinenca de Lord, Busa i Bastets.

Els relleus que enllacen amb la Catalunya central més al sud.

Per començar, es pot arribar al Coll de Jou per la carretera LV-4241b tant si es ve de Solsona com si es procedeix de Sant Llorenç de Morunys. Des del coll una pista asfaltada permet deixar el vehicle en una àrea recreativa des d'on, en uns 15 minuts de pujada a peu, s'assoleix el mirador de la Creu del Codó. La panoràmica que s'obre, molt aèria, és immensa malgrat l'escassa altitud (estem només a 1500 m). Els massissos del Port del Comte, Serra del Verd i més enllà la Serra d'Ensija i els Rasos de Peguera tanquen la perspectiva al nord i nord-est. Als nostres peus s'obre la vall de Lord, amb Sant Llorenç estratègicament emplaçat al centre. Des d'aquí estant i mirant cap a l'est la Mola de Lord sembla petita comparada amb els relleus altius de la Serra de Busa. Amagat allà baix, entreveurem també l'embassament de la Llosa del Cavall. Cap al sud els relleus es suavitzen envers la depressió central catalana, i en dies clars l'horitzó esdevé ampli i molt llunyà. Si la netedat de l'ambient ho permet hom pot abastar amb la vista les muntanyes de la Garrotxa, els massissos del Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, arribar pel sud fins a les muntanyes de Prades i el Montsant, i cap a l'oest fins al Montsec i el Boumort. Pocs indrets poden presumir, a Catalunya, de permetre cobrir amb la mirada quasi la meitat del país.

Tossal de Vall-llonga i Mola de Lord.

Estrats verticalitzats als Llengots de Bastets, sobre l'embassament de la Llosa del Cavall.

Baixant cap a Sant Llorenç, poc abans del poble surt una estreta carretera a la dreta, que ens deixarà al peu de la Mola de Lord. Pel camí fixeu-vos en els grans estrats de conglomerat, omnipresents en aquest sector. La pujada s'ha de fer a peu, només és una mitja horeta però això si, força costeruda. El camí a voltes vertiginós, és un autèntic viacrucis (en el sentit religiós del terme, i per a alguns també per l'esforç requerit), i a mida que guanyem alçada ens regala vistes excepcionals dels espadats i roquissars conglomeràtics. Un cop a dalt, el Santuari de Lord s'emplaça en un altiplà generós, en un entorn plàcid des del que s'obren perspectives fantàstiques cap a les muntanyes veïnes. El santuari és un lloc molt popular de devoció a la comarca, i és que val la pena relaxar-s'hi una estona, descansar, respirar i gaudir del moment.

El Santuari de Lord.

Serres de Bastets i de Busa, des de l'esplanada del santuari.

La darrera parada es pot fer a la presa de la Llosa del Cavall, on s'arriba per la carretera nova de Sant Llorenç a Solsona, que segueix el curs del riu Cardener. L'inundació d'aquest tram de la vall per l'embassament va obligar a traçar una nova via que va tallant carenes i vessants pel dret, amb túnels i enormes talussos on han quedat al descobert grans estrats de conglomerat. La duresa i resistència d'aquests materials ha forçat el riu, amb el pas dels segles, a excavar-hi la llera amb notable esforç erosiu. Malgrat que la part més espectacular del congost és avui coberta per les aigües, la majestuositat de l'engorjat és encara apreciable, sobretot si ens fixem en els contraforts rocosos en què es recolza la presa. Podem deixar el cotxe en un dels aparcaments que hi ha als dos extrems de la presa i fer una passejada pels voltants. La calma inquietant que desprenen les fosques aigües embassades, custodiades per l'altiplà de la Mola de Lord que des d'aquí baix sembla una fortalesa encimbellada i inexpugnable, queda trencada malauradament cada vegada que passa un vehicle per la carretera que tenim a tocar. Què hi farem. Coses del progrés.

Embassament de la Llosa del Cavall, i a l'esquerra, la Mola de Lord.

El contrafort esquerre de la presa, recolzat en un gran cingle de conglomerats.

L'itinerari es pot completar a Sant Llorenç de Morunys, vil·la medieval fortificada que bé mereix una passejada pel seu patrimoni històric i monumental. També ens podem apropar fins als pintorescos poblets de la Coma i la Pedra, o visitar les fonts del Cardener. Ah, i no deixeu de tastar la cuina de muntanya en algun dels nombrosos i recomanables restaurants de la vall, us anirà molt bé per recuperar forces!

--//--

Informació turística del Solsonès: www.elsolsonesinvita.com

Montnegre de les Gavarres

2008-11-29T15:39:00.091+01:00

El bosc mediterrani sempre verd, sempre canviant

Cireretes de pastor, el suculent fruit de l'arboç

"...alodium Montisnigri cum ipsa ecclesia Sancte Marie."

Escrits monacals del monestir de Santa Maria de Cervià, any 1071. Arxiu de la Corona d'Aragó.

Hi ha qui afirma que les Gavarres són el darrer gran bosc de la Mediterrània; n'hi ha que replicaran que potser no n'hi ha per a tant. El que sí és irrefutable és que les Gavarres formen la major massa forestal de vegetació autòctona mediterrània de Catalunya, i ens permeten fer-nos una idea de com devien ser els boscos litorals i prelitorals del nostre país fa segles, abans de l'enorme transformació que l'home ha produït en el paisatge.

Típica visió de les Gavarres, a la zona de Montnegre: una successió de turons baixos i ondulants, recoberts íntegrament per bosc mediterrani de to verd fosc, que es difuminen en la distància calitjosa.

Aquest massís muntanyós situat a cavall de la Costa Brava i les planes del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, està format per un seguit de relleus d'altitud moderada, de formes suaus, solcats per nombrosos rius i rieres d'escàs recorregut i cabals més aviat minsos de marcada estacionalitat. El més destacable de les Gavarres és que estan cobertes quasi íntegrament per boscos, fet que des de temps immemorials ha estat així. Comparades amb les fèrtils i ufanoses planes que les envolten, aquestes terres trencades sempre han tingut consideració de perifèriques, de poc productives, de poc útils. El massís ha estat aprofitat bàsicament pels seus recursos naturals, sobretot els relacionats amb el bosc i la terra, diversos segons les necessitats de cada període històric. Avui en dia les Gavarres estan pràcticament abandonades i ja no s'hi mantenen gaires activitats econòmiques remarcables. Paradoxalment, dins del perímetre de l'espai d'interès natural de les Gavarres hi viu menys gent avui que al segle XIV: la densitat de població actual no arriba a un habitant per quilòmetre quadrat.

Ruïnes del mas Montalt, a Sant Mateu de Montnegre, documentat des de l'any 1151.

L'antiga parròquia de Sant Mateu de Montnegre, una de la vintena llarga de parròquies que tenen la seva història íntimament lligada a les vicissituts que ha patit el massís, es troba a la part centre-nord de les Gavarres, inclosa en el terme municipal de Quart (Gironès). El topònom Monte Nigro que apareix en diversos registres medievals denota que aquestes muntanyes ja estaven activament poblades abans de l'any 1000. També és una evidència etimològica clara de com les devien veure els habitants de les planes pròximes: unes muntanyes negres, cobertes d'un bosc espès que tot l'any es mostra, invariablement, de color verd fosc.

Puig Montigalar (466 m), a Montnegre; un dels escassíssims punts elevats de les Gavarres on encara s'hi pot accedir només a peu.

Tal verdor constant és deguda al domini absolut que els arbres de fulla perenne exerceixen en quasi tota l'extensió del massís. Els alzinars són els més abundants i formen el nucli primigeni d'aquest bosc mediterrani. Presents en les vessants humides de terrenys pissarrosos, granítics i calcaris, contenen un espès sotabosc d'arbustos i plantes enfiladisses. Les suredes, pròpies d'entorns granítics més secs i assolellats, són també molt abundants, i històricament l'home els ha fet guanyar territori a costa de l'alzinar, gràcies al preuadíssim suro que d'elles se n'extreu. Més recentment, el progressiu abandó del conreu del suro ha afavorit l'expansió de les pinedes, de creixement ràpid i fusta abundant. Actualment l'alzina està recuperant terreny, ocupant antics camps de cultiu, feixes i camins oblidats, i àrees esclarissades que ja ningú no fa servir. Tots aquests arbres de copa ampla i fullam permanent conformen un tapís forestal que recobreix pràcticament tot el massís. Montnegre n'és un exemple molt evident.

Sureda a Sant Mateu de Montnegre, amb els troncs pelats del suro fa poc i el sotabosc ben net. Una imatge cada cop menys habitual a les Gavarres.

Però lluny d'aquesta aparent monotonia cromàtica, sota la catifa arbòria hi ha una riquesa vegetal excepcional, que canvia amb el pas de les estacions. Arbres caducifolis (autòctons i nouvinguts), arbustos, matolls, herbes, fruits i fongs resten discrets bona part de l'any, camuflats entre la massa forestal gavarresa. Tots ells esperen el moment oportú per obsequiar-nos amb els seus propis esclats de color, de varietat cromàtica, de frondositat, de vida. En diferents moments durant l'esdevenir de les estacions, processos biològics adormits es desperten de cop i es manifesten vigorosament, tot trencant el sempre verd teló de fons. Malgrat tot, donant mostra de la modèstia característica de l'entorn, són canvis poc estridents, que tenen lloc sense grans escarafalls i de manera quasi íntima sota el sostre del bosc; passen desapercebuts a qui no hi està atent, reservats només a qui trepitja el massís.

Un mantell de pinassa impedeix el desenvolupament de vegetació menor a les vessants assolellades ocupades pels pins. A causa d'aquesta permanent pluja de pínnules seques hi ha tan poca diversitat botànica que, de fet, les pinedes més aviat es consideren erms arbrats.

Des de fora sempre es veu igual, però quan un s'hi endinsa s'adona que el bosc de les Gavarres és més dinàmic del que sembla. Amb les fotografies de l'entorn dels veïnats de Montnegre i Sant Mateu de Montnegre que es mostren a continuació, us convido a descobrir aquesta vitalitat amagada. Desitjo que en gaudiu.

Relicte vegetal d'un passat climàtic més fred, el roure sobreviu restringit a les vessants obagues i frescals.

L'arboç predomina entre els arbustos; alguns exemplars poden atènyer dimensions arbòries. La seva escorça presenta una descamació característica que deixa al descobert un tronc roig de sang.

Imatge d'un arboç jove, amb les fulles molles i brillants després d'un xàfec primaveral.

Autèntiques rareses botàniques, les orquídies floreixen a finals de l'hivern en els sòls calcaris del puig de les Toixoneres, a Montnegre.

La ginestella florida engalana de groc les vores dels camins quan comencen els dies llargs de primavera.

Els antics camps de conreu i clarianes que ja ningú no treballa, no tarden a omplir-se d'herbes ufanoses, iniciant el camí de la recolonització dels espais oberts per part del bosc.

Projecte de pinya a les pinedes mixtes amb suro, a Sant Mateu de Montnegre.

La precipitació és sempre benvinguda i inunda el bosc d'olors resinoses que conviden al passeig.

L'heura es va apoderant poc a poc de les parets de pedra llècol que encara resten dempeus a can Vinyoles Vell, a Sant Mateu.

Després de la pluja, una diminuta i curiosa aparició.

Demana un desig i bufa...

Fins i tot a les vessants orientades a migdia més assolellades i inhòspites hi ha inquilins que, com les semprevives, ens reserven efímeres i acolorides sorpreses.

Les aromes de la delicada flor de l'estepa atreuen borinots i formigues a xuclar-ne el dolç nèctar.

Plantació d'eucaliptus a can Vinyoles Vell. Espècie forana d'origen australià, introduïda durant la dècada de 1970 per proveir la indústria paperera, els eucaliptus resten avui també abandonats a la seva sort.

Els esbarzers que ràpidament ocupen amb la seva espessor punxant qualsevol racó humit a fondalades i vores de camins, s'engalanen amb mores que maduren de vermelles a negres ben entrat l'estiu.

Herbes aromàtiques acoloreixen el sòl d'una clariana entre pins a Sant Mateu, des de la qual es divisa el santuari dels Àngels.

Clapa de bolets de soca que anuncia l'arribada de la tardor.

En les vessants ombrívoles i als fondals humits de rieres i torrents hi prosperen els caducifolis com castanyers, avellaners, verns i altres arbres de ribera. En començar la tardor als camins que passen per aquests verals s'hi desplega una esponjosa catifa de fulles seques.

A l'octubre, les castanyes constitueixen una menja exquisida que habitants del bosc com els senglars aprecien d'allò més.

Un bon postre de tardor. Cuineu el barret de l'apagallums a la paella, com una truita, i afegiu-hi confitura de cireres de pastor, el resultat és una crèpe dolça i deliciosa.

Posta de sol rere el massís del Montseny i la plana de la Selva, que anuncia la imminent arribada dels curts, freds i sovint ventosos dies d'hivern. Malgrat tot, els boscos de les Gavarres no s'acabaran d'adormir completament.

Més informació a internet: Consorci de les Gavarres

Lectures recomanades:

Viñas, X. i Sabater, D. (2005) "Les Gavarres espai natural. Guia d'itineraris." Brau Edicions, Figueres.

Mallorquí, E. (2000) "Les Gavarres a l'Edat Mitjana." Col·lecció Estudis, nº 2. Biblioteca d'Història Rural, CCG Edicions, Girona.

Així es veu la gran illa boscosa de les Gavarres des de l'espai:

La Terreta

2008-11-06T11:29:00.036+01:00

La vall dels voltors

Situada al nord-oest del Pallars Jussà, formant part de l'extens terme municipal de Tremp, la subcomarca natural de la Terreta conforma una àmplia depressió entre muntanyes que és travessada per la Noguera Ribagorçana, riu pirinenc que fa de límit entre Catalunya i Aragó. Tancada al nord pels espadats calcaris de la serra de Sant Gervàs, i a llevant i migdia per abruptes relleus conglomeràtics de les serres de Camporan, Castellet i Gurp, en el seu interior s'alternen barrancs pedregosos, suaus vessants esglaonades, clapes de bosc i camps de cultiu.

Panoràmica general de la Terreta: el serrat del Rei, el barranc del Solà i la roureda d'Aulàs, i al fons les serres de Sant Gervàs i de Castellet.

Es tracta d'un territori ocupat per l'home des d'antic -hi ha pintures rupestres contemporànies a la darrera edat glacial-, i que ha estat molt transformat per les tradicionals activitats ramaderes, agrícoles i forestals. Malgrat l'existència de nombrosos petits pobles i masos dispersos, tots els nuclis han anat cedint inexorablement a la despoblació generalitzada que ha patit el Prepirineu en les últimes dècades. Tanmateix, el progressiu abandó dels boscos i els conreus ha permès la conservació d'un patrimoni natural notable i de gran interès.

El perfil retallat de la serra de Castellet, de reminiscències clarament montserratines.

Amb els objectius d'evitar la despoblació tot procurant millorar la qualitat de vida dels habitants de la Terreta, conservar i gestionar de manera sostenible els recursos propis, recuperar el patrimoni cultural i natural, i protegir les espècies animals i vegetals més sensibles, l'Ajuntament de Tremp ha establert un conveni de col·laboració amb la Fundació Territori i Paisatge. Entre les diverses actuacions, s'han senyalitzat senders i rutes d'interès a través de la vall, que ajuden a divulgar els indrets més emblemàtics, gaudir dels paisatges i observar els principals valors ecològics. Una d'aquestes rutes, la dels voltors, que es pot fer en cotxe, ens permetrà recórrer gran part de la Terreta i disfrutar en viu dels seus inquilins més il·lustres.

La serra de Gurp i les Roques de Turmeda des del mirador de Sapeira.

L'itinerari es pot iniciar al Pont d'Orrit, situat a la carretera N-230 entre Lleida i Vielha, bastant a prop de la cruïlla al poble aragonès d'Areny. Una sinuosa carretera local condueix fins a la Torre de Tamúrcia, on hi ha el Casal dels Voltors (cal informar-se dels horaris d'obertura). Allà ens proporcionaran informació sobre la vall i els diferents rapinyaires que l'habiten: el voltor, el trencalòs, l'aufrany i diversos tipus d'àligues i falcons. Al centre disposen d'una càmera instal·lada en un canyet on, periòdicament, es dóna menjar a les aus; l'espectacle dels seus festins salvatges és impressionant.

La serra de Sant Gervàs, des de les Collades de Torogó.

La carretera prossegueix amunt i ens proporciona molt bones vistes dels cingles de la serra de Sant Gervàs, on si mirem amb prismàtics veurem nius de voltor en baumes i clots de la roca, que distingirem per les taques blanquinoses que deixen els seus excrements. La part alta de la vall, entre l'Espluga de Serra i Castellet, és dominada per les Roques de Castellet. Un nom escaient ja que realment són com sengles torres fortificades que vigilien el territori. Aquests cims rocosos amaguen, en profunds barrancs de difícil accés i amagats de tota mirada, relictes vegetals excepcionals com la fageda de Lleràs, una de les poques que sobreviuen al Prepirineu català, o la curiosíssima teixeda d'Espills.

Roca-espasa de Castellet i Roca Foradada.

Possiblement, el principal valor ecològic de la vall és la immensa roureda d'Aulàs, una gran massa forestal de roure martinenc, roure de fulla petita i boix, que s'estén per unes vessants quasi planeres tot creant un tapís discontinu entre el que s'hi combinen clapes de camps de conreu i, prop dels barrancs, arbres de ribera com oms, xops i trèmols. Tal frondositat és evident des de la mateixa pista que uneix Espluga de Serra amb Sapeira, on travessarem per algunes fonts i petits torrents que proporcionen la necessària humitat a magnífics exemplars arboris.

La roureda d'Aulàs.

Un gran roure a la font dels Capellans.

A Sapeira un mirador ubicat a la part alta del cingle on s'assenta el poble serveix de talaia perfecta per admirar l'hàbitat de les aus. A les muntanyes, parets rocoses verticals constitueixen un refugi perfecte on fer-hi el niu. A baix, les vessants arbrades i les zones obertes són els llocs on els voltors i la resta de rapinyaires han trobat, des de temps immemorials, el seu aliment: les restes sense vida del nombrós vestiar que antany campava per aquests verals.

Les parets de Turmeda, on nien els voltors.

Avui, ja quasi no queden pastors i la ramaderia s'ha reduït fins a la pràctica desaparició. Per menjar, els voltors, el trenalòs i l'aufrany depenen del que les administracions gestores els proporcionen als canyets. Una difícil i fràgil situació, fins i tot una mica antinatural, injusta per a unes aus que sempre han estat mal vistes pel fet d'haver de fer la feina més bruta de la natura: retirar els cadàvers. Malgrat tot, com a autèntics supervivents, els voltors de la Terreta s'hi han adaptat de manera magnífica, i fins i tot estan prosperant. Qui els havia de dir que la seva apartada vall esdevindria novament un pol d'atracció per als humans, que sempre n'han volgut marxar. Ells, els autèntics senyors d'aquests territoris, continuen aquí, traçant cercles i espirals en el cel pallarès, tot observant-nos indiferents a nosaltres, allà baix, que ens movem petits sota les seves torres rocoses inexpugnables.

Fonts:

"La Terreta. Espai natural" Fulletó informatiu, Ajuntament de Tremp-Fundació Territori i Paisatge.

"Els 40 millors racons del Pallars i l'Alta Ribagorça" Racc-Edicions 62.

Enllaç: La Terreta